medieval.org
Harmonia Mundi HM 979 (LP)
1977
A
1. CSM 36. [instr., Muit' amar devemos] [1:04]
bombarde double, sifflet, tambour à grelots, darabucca
2. CSM 7. Santa Maria amar [8:58]
contre-ténor, baryton, vièle, flûte a bec,
guitare mauresque, tympanon, percussion
3. CSM 320. Santa Maria leva [1:50]
voix d'hommes
4. CSM 353. [instr., Quen a
omagen da Virgen] [3:34]
vielle à roue, cistola, hochet, clochettes
5. CSM 207. Se ome fezer [2:19]
soprano, contre-ténor, baryton
B
1. CSM 79. Ay, Santa Maria [4:54]
contre-ténor, baryton, cistola, psalterion, mandore,
percussion
2. CSM 230. [instr., Tod' ome
deve dar loor] [1:30]
gaita gallega, zarb, tambour à grelots
3. CSM 290. [instr., Maldito seja
quen non loará] [1:41]
rebec, rubebe, zarb, hochet
4. CSM 190. [instr., Pouco devemos
preçar] [0:45]
doble chirimía, zarb
5. CSM 159. Non sofre Santa Maria [5:36]
voix, bûche, vielle à roue, vièle, chalumeau,
rubebe, tympanon, percussion
6. CSM 100. Santa Maria, strela do dia [3:48]
voix, bûche, vièle, bombarde, cloches, percussion
(2eme version)
CLEMENCIC CONSORT
René Clemencic
Pilar Figueras, soprano, gaita gallega (cornemuse)
Zeger Vandersteene, contre-ténor
Pedro Liendo, baryiton
René Zosso, vielle à roue
René Clemencic, flûte à bec, sifflet, hochet
Michael Dittrich, vièles, mandore
Alfred Hertel, bombarde, bombarde double, doble chirimía
András Kecskès, chitarra saracenica (guitare
mauresque), rubebe
Johann Krasser, tympanon, tambour, tambour à grelots, tabor,
castagnettes, darabucca
Frantisek Pok, hochet
Anne Osnowycz, bûche
avec la participation de Chemirani, zarb
Este LP probablemente no se editó por separado, sino solo en la caja con los tres LPs
harmonia mundi HM 977-79,
que es la que ilustra esta página.
En medieval.org
el listado de los intérpretes para este tercer LP también es,
como en los otros dos, el de los tres LPs en su conjunto.
El psalterion de la pista #6 (compilación con Troubadours
harmonia mundi HM1524:
CD4, pista 11)
no parece que lo toque nadie.
¿Será el tympanon?
¿Y quién toca la cistola y a qué instrumento se refieren?
Toda la "percussion" aparece sin especificar en listado de pistas de esta compilación.
El còdex «El Escorial j.b.2» de la segona meitat del
segle XIII conté més de 400 cançons marianes.
Constitueix el recull més important de monodies no
litúrgiques del segle XIII. «Aquest còdex conegut
amb el nom de Codex Princeps, és l'únic que conté
tot el repertori de les Cantigas de Santa Maria. Pot ésser
considerat corn el còdex musical més important de la
monodia cortès de l'Europa medieval grades al seu contingut i a
la seva mesuració molt elaborada. Si bé Espanya no ha
transmès d'altres documents musicals, per aquest sol
còdex figura entre les primeres nacions musicals dels temps
antics.» (H. Angles). Dos altres còdex del segle XIII (de
l'Escorial i de Toledo) ens transmeten una part del repertori de les
Cantigas. Un altre manuscrit, conservat a Florència, provinent
també de la cort d'Alfons el Savi, però que conté
només els textos sense llurs melodies, és remarcable per
les esplèndides miniatures.
Fou Alfons el Savi, també anomenat l'Astrònom (el rei de
Castella), qui féu recollir aquestes can-cons marianes. Una part
de les poesies i de les melodies són de la seva pròpia
inspiració, les restants foren creades pels poetes i
músics de la seva cort. Però no és impossible que
textos novells fossin adaptats a melodies ja existents, com
s'acostumava a fer en aquella época.
Alfons el Savi, fill de Ferran III, el Sant, nasqué a Toledo el
1223. Entre el 1242 i 1244 conquerí Múrcia per a Castella
i el 1252 fou coronat rei de Castella i Lleó.
Envoltà la seva cort de nombrosos savis. Hom li deu un recull de
lleis (Las siete partidas); es troba a l'origen de la historiografia
espanyola, féu traduir l'Antic Testament a l'espanyol, i en el
domini de l'astronomia hom li deu la millora d'algunes cartes
planetàries ptolomeiques. Per davant de tot, però, tenia
una predilecció per la poesia i la música. Alguns
trobadors i joglars, homes i dones (joglars i joglaresses), sojornaren
a la seva cort; foren espanyols però també cristians,
àrabs i jueus. Això testimonia un gran interès per
l'art dels trobadors. Guiraud Riquier, per exemple, romangué deu
anys de la seva vida (1269-1279) en aquella cort. Una vintena de
trobadors li dedicaren cançons. Els trobadors tenien una
categoria superior als joglars, els quals eren simples
intèrprets.
En el pròleg de les Cantigas, el rei prega la bella dama Maria
de voler reconèixer en ell el seu trobador. A l'edat mitjana la
frontera entre sagrat i profà fou molt lleugera. Podem encara
avui retrobar l'aspecte místic de l'amor, però molt menys
l'aspecte eròtic d'allò sagrat.
La llengua de les Cantigas és el gallec, proper al
portuguès, que era la llengua poètica predilecta a la
cort d'Alfons el Savi. La major part de les Cantigas (en aquella
època Cantiga era el terme general per a cançons sagrades
i profanes) tenen un contingut narratiu i descriuen, de forma
llegendària, la força benefactora de la mare de
Déu. Algunes llegendes tenen un caràcter local,
àdhuc personal. En retrobem en formes similars dins d'altres
reculls de miracles de l'època. Maria, qui succeeix a les fades,
emprant fins i tot els mateixos gestos i la mateixa aparença,
és considerada com a protectora suprema en totes les situacions
de la vida. No hi ha pecats massa grans, res no és massa banal,
si hom li prega socors en la manera correcta i en el moment
precís; però ella sap també, si és
necessari, venjar i castigar.
En aquella època la relació entre l'home i el més
enllà era més directa, més senzilla. Hom estava
convençut que els déus antics, les fades i els esperits,
intervenien en la vida quotidiana de manera benèfica o
malèfica. Les Cantigas no narratives, a part del pròleg
que és molt personal, són nomenades Cantigas de Loor,
és a dir de lloança a la verge celestial.
El to de les Cantigas és agradós i popular, i devé
més hímnic en les Cantigas de Loor. Musicalment hi trobem
influències litúrgiques al costat de cants i danses
populars, o de la música dels trobadors. Les melodies són
sovint d'una bondat trastornada, el ritme d'una força colpidora.
Les cançóns de refranys (molt propers al Virolai
francès) hi dominen. L'inici del refrany és emprat, a
voltes, com a fi de l'estrofa. Els musicòlegs no es posen encara
d'acord en la part d'influència àrab, en aquestes
composicions. Les influències jueves i bereberes han estat,
generalment, admeses. Però no hi ha dubte que les sonoritats
originals i la tècnica d'execució denoten una forta
influència àrab. A la cort d'Alfons el Savi sojornaven,
junt als músics cristians, nombrosos músics àrabs
que aportaven amb llurs instruments, llur tècnica
d'execució. Segons força testimonis, fins i tot les dones
cantaven, interpretaven i dansaven, a voltes dins les esglésies,
al so de les Cantigas sagrades.
La disposició testamentaria d'Alfons el Savi, on demanava que el
recull fos llegat a l'església que acollia la seva sepultura,
prova que les Cantigas de Santa Maria li eran particularment volgudes.
Abans de les cantigas narratives, introduïm algunes versions
instrumentals d'altres cantigues, donat que també era usual en
l'època interpretar cançons només amb
instrumentació. Les miniatures del Codex Princeps ens mostren un
nombre inversemblant d'instruments de l'època (més de
trenta instruments distints: cornamussa, orgue portàtil,
flautes, instruments de corda pinçats, percussió varia,
etc...), interpretats per músics cristians, jueus i àrabs.
Dr. René CLEMENCIC