Troubadours, vol. 2 / Clemencic Consort
Comtessa de Dia · Azalaïs de Porcairagues · Bernart de Ventadorn
Folquet de Marselha · Guilhem de Cabestanh



IMAGEN

medieval.org
Harmonia Mundi HM 397 (LP)
1977







A

LA COMTESSA DE DIA (vers 1160)
1. Vida  [0:23]
récitant
2. A chantar  [14:36]
soprano, vièle, tympanon, rubebe, tambour

AZALAÏS DE PORCAIRAGUES (fin 12e siècle)
3. Vida  [0:28]
récitant
4. Ar em al freg temps vengut  [10:28]
soprano, vièle, tympanon, rubebe, tambour

B

Bernart de VENTADORN (né vers 1125)
1. Vida  [2:40]
récitant, flûte de berger
2. Can l'erba  [6:14]
soprano, vielle à roue, flûte à bec, tambour à grelots

FOLQUET DE MARSELHA (env. 1180—1231)
3. Vida  [4:00]
récitant, vièle
4. Sitot me soi  [11:15]
soprano, orgue portatif

GUILHEM DE CABESTANH (env. 1180—1231)
5. Vida  [5:24]
récitant, luth


Sources: Biblioteque Nationale, Paris: Fonds frs. 844, 846, 12615, 20050, 22543



Les interprètes:

CLEMENCIC CONSORT
René CLEMENCIC

Pilar FIGUERAS, soprano
René CLEMENCIC, orgue portatif, flûte de berger, flûtes à bec
Michael DITTRICH, vièles
Andras KECSKES, luth, rubebe
Esmail VASSEGHI, tympanon, tambour-calice, tambour à grelots

Yves ROUQUETTE, récitant




Enregistrement Harmonia Mundi, Ⓟ 1977
réalisé en l'Eglise de Palaja, juin 1977
Prise de son et montage: Alberto Paulin
Traduction française des Chansons des Troubadours et
transcription des Vidas en occitan moderne: Yves Rouquette © Harmonia Mundi
Illustration. Jongleur. Bibliothèque Nationale, Paris. Ms latin 1118, f. 110
Maquette: Relations
Distribuït per EDIGSA, Barcelona/1980




Durant la segona meitat del segle XI o més tard, el migdia francès esdevingué el focus d'un tipus important de cant profà, redactat en la llengua del país. Aquesta llengua, dita llengua d'oc o occità —fent referència a la partícula afirmativa en occità «oc»— fou una de las poques llengües vernacles que van arribar a tenir un estil literari, gràcies als trobadors. Encara avui es parla, lieugerament modificada, al Llenguadoc, la Provença, el Limousin i l'Auvergne.

Els poetes d'aquesta escola, que eren també molt sovint els creadors de les melodies de les seves poesies, eren anomenats Trobadors: inventors de poesies i de melodies. Aquest art arriba al seu apogeu cap a mitjans del segle XIII, havent-hi contribuït en gran part els esdeveniments polítics del moment.

Les Croades, la Croada Albigesa i l'anexionament del país per part dels francesos, van portar l'anihilament de la cultura autòctona.

Però l'art dels trobadors degué influenciar d'altres cultures europees tals com l'espanyola i la italiana. Els trobadors francesos i els Minnesänger alemanys s'inspiraren directament dels trobadors occitans. Dant en fou un gran admirador. Podem veure en les seves Canzone alguns versos en occità.

El tema central de la poesia trobadoresca és l'amor. És avui difícil de definir la concepció de l'amor cortès —on intervé el costat màgic, arcaic, místic— perquè rarament concorda amb la idea més posterior de l'amor romàntic. El nostre vocabulari contemporani, però, conserva encara les nocions de cortès, adoració, adorable.

La cançó d'amor dels trobadors occitans s'anomena Canso. És un poema de diverses estrofes de construcció rítmica similar. Al costat de la Canso, les Sirventés, cançons polítiques i morals, que fan servir sovint les melodies de les cansos. Semblant a les sirventés hi ha l'Ennueg, una cançó bastant rústega. El Tenso és una disputa dialogada. L'Alba té per tema la separació dels amants a l'albada, i acaba cada estrofa amb el mot alba.

La Balada i la Dansa són cançons amb tornada per ballar. Entre el gènere de poesia narrativa, la Pastorela ocupa un lloc a part. Hi trobem sempre el mateix esquema d'acció: un cavaller tracta debades de seguir una pastora o una jove camperola sovint molt espavilada.

Els trobadors havien sorgit de diferents estaments socials. Entre ells trobem reis, nobles, burgesos, servidors, joglars, monjos i bisbes.

A diferència dels trobadors, creadors de cançons, els joglars eren intèrprets professionals. De vegades els trobadors eren alhora intèrprets de llurs cançons, o eren els joglars que sabien «trobar». Entre els trobadors i els joglars hi havia també dones. La més cèlebre «trobairitz» és la comtessa de Die.

Les Vidas i Razos que ens han arribat del segle XIII i de començaments del XIV eren recitades pels joglars corn introducció a les cancans. La fidelitat històrica està barrejada amb la llegenda.

Les cançons eren sovint interpretades en el transcurs d'alegres festes. En la novel·la en vers «Flamenca» de la primera meitat del segle XIII, els joglars apareixen després del festí: «Després s'aixecaren els joglars, intentant fer-se escoltar... Tothom qui sabia una nova música per a viola, una cançó, un Descort, un Lai maldava per sortit allà davant... L'un toca l'arpa, l'altre la viola, l'un toca la flauta i l'altre el flautí... l'un canta i l'altre l'acompanya, l'un toca la cornamusa, l'altre la bandola... L'un fa moure les marionetes, l'altre fa jocs de mans amb ganivets... L'un recita versos de Marcabrun i l'altre conta històries de Décale».

És sobretot la influència moresca, vinguda d'Espanya, la qui ha més o menys modelat la tècnica d'execució de les cançons monòdiques dels trobadors. En els casaments sumptuosos a Espanya els joglars tan aviat eren àrabs com jueus o cristians. A l'abadia de Sant Mar(i)t[i]al de Limoges, que va tenir un paper determinat en la cultura musical, hom en feia servir els esclaus musulmans. D'altra banda, i degut a les Croades, els trobadors i joglars foren també influenciats per la música i instruments àrabs.

Dr. René Clémencic

Durante la segunda mitad del siglo XI o más tarde, el mediodía francés se convirtió en el foco de un tipo importante de canto profano importante, redactado en la lengua del país. Esta lengua, llamada lengua de oc u occitano — haciendo referencia a la partícula afirmativa en occitano «oc»—, fue una de las pocas lenguas vernáculas que llegaron a tener un estilo literario, gracias a los trovadores. Aún hoy se habla, ligeramente modificada, en el Languedoc, la Provence, el Limousin y la Auvergne.

Los poetas de esa escuela, que eran también muy a menudo los creadores de las melodías, eran llamados troubadours, trovadores, inventores de poesías y de melodías. Este arte llega a su apogeo a mediados del siglo XIII, habiendo contribuido a ello en gran parte los acontecimientos políticos del momento.

Las Cruzadas, la cruzada Albigesa y (e)l[a] anexion(amiento) del país por parte de los franceses, llevaron al aniquilamiento de la cultura autóctona.

Pero el arte de los trovadores debió influenciar mucho otras culturas europeas tales como la de España o la italiana. Los trovadores franceses [trouvères] y los Minnesanger alemanes se inspiraron directamente de los trovadores. Dante fue un gran admirador suyo. Podemos ver en sus Canzone algunos versos en occitano.

El tema central de la poesía trovadoresca es el amor. Es hoy difícil de definir la concepción del amor cortés —donde interviene el lado mágico, arcaico, místico— porque raramente concuerda con la idea (más) posterior del amor romántico. Sin embargo nuestro vocabulario contemporáneo conserva todaví las nociones de cortés, adoración, adorable

La canción de amor de los trovadores se llam canso. Es un poema de varias estrofas de costrucción rítmica similar. Al lado de la canso, las sirventes, canciones políticas y morales que usan menudo melodías de la canso. Parecido a las sirventés hay el ennueg, una canción bastante rústica. El tenso es una disputa dialogada. El alba tiene por tema la separación de los amantes en el alba, y termina cada estrofa con la palabra alba.

La balada y la dansa son canciones con estribillo para bailar. Entre el género de la poesía narrativa la pastorela ocupa un sitio aparte. En ella encontramos siempre el mismo esquema de acción: un caballero trata, sin conseguirlo, de seducir a una pastora o a una joven campesina a menudo muy espabilada.

Los trovadores habían surgido de diferentes estamentos sociales. Entre ellos encontramos reyes, nobles, burgueses, servidores, juglares, monjes y obispos.

A diferencia de los trovadores, creadores de canciones, los juglares eran intérpretes profesionales. A veces los trovadores eran a la vez intérpretes de sus canciones, o eran los mismos juglares que sabían «trovar». Entre los trovadores y los juglares había también mujeres. La más célebre «trobairitz» es la condesa de Die.

Las vidas y razós (razones) que nos han llegado del siglo XIII y de comienzos del XIV, eran recitados por los juglares como introducción a las canciones. La fidelidad histórica está mezclada con la leyenda.

Las canciones eran a menudo interpretadas en el transcurso de alegres fiestas. En la novela en verso «Flamenca» de la primera mitad del siglo XIII, los juglares aparecíann después del festín: «Después se levantaron los juglares, tratando todos de que se les escuchara... Cualquiera que supiera unos nuevos acordes para viola, una canción, un descortun lai, intentaba salir allí delante... Uno tocaba el arpa, el otro la viola, uno toca la flauta, el otro el flautín... uno canta y el otro lo acompaña, uno toca la cornamusa y el otro la bandola... Uno mueve las marionetas y otro hace juegos malabares con cuchillos... Uno recita versos de Marcabrún y otro cuenta historias de Décale».

Es sobre todo la influencia moresca venida de España, que ha más o menos modelado la técnica de ejecución de las canciones monódicas de los trovadores. En las bodas suntuosas en España, los juglares tan pronto eran árabes como judíos o cristianos. En la abadía de San Mar(i)t[i]al de Limoges, que asumió un papel determinante en la cultura musical, se usaban los esclavos musulmanes. Por otro lado, y debido a las Cruzadas, los trovadores y juglares estuvieron también influenciados por la música y los instrumentos árabes.

Dr. René Clemencic




sonusantiqva.org

The Web SonusAntiqva
inicio home