En un miralh  /  Mos Azimans

CHANSOS de Bernart de Ventadorn (...1147-1170...)







mosazimans.blogspot.com | i-classical.com
elpuntavui.cat | diobma.udg.edu · concert
deezer.com | spotify.com
Audiovisuals de Sarrià
2015
[59:18]











1. Non es meravelha s'eu chan   [1:14]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 31 / vv. 1-8

2. Chominciamento di gioia   [4:37]   London, British Library, MS. Add. 29987

3. En cossirer et en esmai   [6:32]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 17 / vv. 1-24 | 49-56

4. Constantia   [4:10]   Codex Faenza — Faenza, Biblioteca Comunale 117

5. Ara no vei luzir solelh   [5:46]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 7 / vv. 1-8

6. Tant ai mo cor ple de joya   [6:47]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 44 / vv. 1-24 | 37-44 | 69-76

7. Tant com je vivrai   [2:44]   Adam de la HALLE, s. XIII — Paris, BnF, fr. 25566

8. Can l'erba fresch'e·lh folha par   [6:23]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 39 / vv. 17-24 | 33-55

9. Con vei la lauzeta mover   [13:37]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 43

10. Estat ai com om esperdutz   [2:08]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 19 / vv. 1-8

11. Ab joi mou lo vers e·l comens   [3:21]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 1

12. Ab joi mou lo vers e·l comens   [1:59]   Bernart de VENTADORN · BdT 70, 1 / vv. 1-8



chansos de Bernart de Ventadorn
FONTS: Paris, BnF, fr. 22543 · Paris, BnF, fr. 844 · Milano, Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup. · Paris, BnF, fr. 846


Excepte Estat ai com om esperdutz
els textos de les cançons es reprodueixen tal i com es van publicar a
“Los Trovadores. Historia literaria y textos”
de Martín de Riquer, Barcelona, Planeta, 1975.






Mos Azimans
Pau Marcos Vicens, direcció artística

LAIA FRIGOLÉ ARPA — cant
MÍRIAM ENCINAS LAFFITTE — flautes i percussió
DAVID CODINA i BOSCH — organetto
PAU MARCOS VICENS — viella

www.mosazimans.com

Aquest disc ha pogut realitzar-se gràcies al suport de molts amics i melòmans via una plataforma col·laborativa.
Moltes gràcies a tots vosaltres! Un agraïment especial a:

This album would not have been possible whithout the support of many friends and music lovers via a crowdfunding platform.
Thanks to you all! A special aknowledgement to:

Xavier Olcina Servole, Daniel Antolin, Leiermann, la iaiona,
Hajaim Yafim, Màrius Ramar, Carles Duarte,
Gérard Meloux, Kepa, família Prat Vicens.

INSTRUMENTS
· flautes alto i tenor — Monika Musch (DE)
· flautes soprano i tenor — Peter van der Poel (NL)
· flauta tenor — Adrian Brown (NL)
· bendir — Diego López (ES)
· ocarina doble — anònim (FR)
· organetto — Eitienne Fouss, Perigord (FR), 2011
· viella — Bernard Prunier, Paris (FR) 2000

ENREGISTRAT a Sant Pere de Rodes, Cap de Creus (ES), del 7 al 10 d’abril de 2015
PRESA DE SO, EDICIÓ i MASTERITZACIÓ · Grégory Beaufays
PRODUCCIÓ ARTÍSTICA · Guillermo Pérez

FOTO de PORTADA: Adriana Lestido. De la sèrie El amor (1992-2005)
FOTOS del LLIBRET: Marcel Asso, Ron, Mos Azimans
DISSENY: Trini Serra


TRADUCCIÓN al español: Laia Frigolé
TRADUCTION au français: Sixte Marcos
TRANSLATION into English: Idiomatic Language Services S.




EN UN MIRALH no existiria sense:
· la paciència i el bon consell d’en Guillermo
· el savoir-faire i l’art d’en Greg
· l’ajuda i el suport inestimables de l’Anne, en Sadurní, en Ron, en Sixte, la Sara, l’Arnau i de tots els amics que ens han fet costat en aquesta aventura
· les nostres famílies
· els mestres i artistes que ens han inspirat
· els primers passets del programa amb la Caroline, en Florent i la Bérengère
· les prediccions meteorològiques d’en Jaume Caball
· les imatges de l’Adriana

Agraïm també la col·laboració generosa d’Isabel de Riquer,
el personal del Monestir de Sant Pere de Rodes
i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC)


Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura

PRODUCCIÓ: Mos Azimans
CC   BY-NC-ND
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada
4.0 Internacional de Creative Commons

a en Carles i en Vicenç, els grans homes de la meva vida.
Laia Frigolé Arpa

a la Maria Laffitte i l’Alfons Encinas (Els Trobadors), per iniciar-me en aquest món i fer-me creure en la màgia de la música.
Míriam Encinas Laffitte

a la Mireia, l’Azalaïs, l’Ermengol, en Josep i la M. Mercè.
David Codina i Bosch

a A.
als AMICS i als AMORS.
Pau Marcos Vicens

Comentarios en español




Commentaires en français




English liner notes

EN UN MIRALH
CHANSOS de Bernart de Ventadorn (...1147-1170...)

...per speculum et in aenigmate...
St PAU (I, Corintis, 13, 12)

El mirall diu mentida.¹
ENRIC CASASSES

En la més coneguda de les seves cançons, Can vei la lauzeta mover, el mirall és la imatge amb què Bernart de Ventadorn canta els ulls de la seva estimada, ulls que han estat la causa de la seva perdició.

Però el mirall dóna títol a aquest disc també per altres motius. Un d’ells es troba en les arrels mateixes de la paraula. El verb llatí miror, d’on vindria miralh, significa “meravellar-se, admirar”, i és certament meravellats que ens hem apropat a aquests cants, portats per la força d’un imant² que ens atreu i ens orienta.

Malgrat que el pas del temps ens allunya del moment en què van ser “trobades”, aquestes cançons irradien una vivacitat i una força poètiques colpidores. Hi ha una distància, però, que no ens permet accedir-hi directament, plenament, i aquesta és la distància que separa, com un tall, el signe escrit del so, de l’expressió que pretén consignar. Estem obligats a ser lectors d’uns chans que són, en la seva essència, oralitat. Així la nostra lectura serà per força una relectura, una especulació³ i amb sort, un reflex, una reflexió, un acostament.

A finals del segle XII, en el seu De amore, Andreas Capellanus defineix l’amor com una passió natural que neix de la visió de la bellesa d’una persona i del pensament obsessiu sobre aquesta bellesa, de manera que s’acaba desitjant per sobre de tota altra cosa les abraçades de l’altre. Ens diu també que un amor que no arriba a ser correspost, el que ell anomena amor singular, és una passió no recíproca que només aconseguirà turmentar l’enamorat.

En la que es podria llegir com la història d’un desamor fatal, que va de l’enamorament eufòric que transforma la neu en camps de flors fins a la mort figurada del poeta que abandona el cant i defuig l’amor, Bernart de Ventadorn canta el desig, la por, el plaer, el neguit, l’espera i la desesperança, l’alegria i el dolor... canta aquesta Amors canviant, poderosa, insondable.⁴

El desig que ens ha portat a fer aquest disc és el de reflectir, encara que només en sigui una ombra o una lleu espurna, la bellesa i la força d’aquestes poesies.

Pau Marcos Vicens

¹   Ambdues cites, gairebé equidistants a un extrem i l’altre del temps de Bernart de Ventadorn i expressament fora de context, volen mostrar, per una banda, les profundes arrels i per l’altra, la persistència d’aquesta cosa tan humana que és la dificultat d’entendre-hi res.

²   Mos Azimans (“el meu imant”) és el senhal, el nom en clau, amb què Bernart de Ventadorn es refereix a la seva dama en el poema Lancan vei per mei la landa, escrit quan era lluny d’ella a Anglaterra, on havia seguit la cort d’Elionor d’Aquitània.

³   Segons l’Institut d’Estudis Catalans, en la seva accepció transitiva, el verb especular significa “mirar atentament una cosa” mentre que, sense l’objecte directe, ens porta a “fer suposicions” (potser allunyades de la realitat).

⁴   La portada d’aquest disc reprodueix una fotografia de l’Adriana Lestido, extreta de la sèrie El amor (1992-2005). Ens ha acompanyat durant part de la creació d’aquest programa i en l’últim moment ha revelat part del seu misteri. Sempre hi havíem vist un mar que a cops asserenava i a cops inquietava però aquest mar ha resultat ser un mar de sal. La fotografia va ser feta en un salar (“llac sec”) del desert d’Atacama (Xile).

L’art dels trobadors

Indissociable de la cortesia que el va veure néixer, l’art de trobar va aparèixer com a molt tard al primer quart del segle XII (el primer trobador conegut és Guillem IX d’Aquitània, nascut el 1071 i mort el 1126) en el món de les corts senyorials occitanes. Per què allà i en aquell moment? És el que desconeixem. S’han esgrimit diferents motius per explicar un esdeveniment que va marcar definitivament la poesia i la música occidentals medievals: la pau i la prosperitat característiques de la França meridional d’aquell temps, la riquesa de les corts on va néixer l’art trobadoresc, la supervivència de la cultura llatina i els contactes amb el món musulmà de la península ibèrica (certs elements musicals d’aquestes dues tradicions es troben en efecte en la producció dels trobadors), l’oposició al catolicisme que hauria pogut afavorir l’eclosió d’una poesia amb un component eròtic sempre subjacent... Una sola d’aquestes raons no seria suficient, però una estreta associació de les quatre podria contribuir a explicar aquest fenomen que roman únic dins la història de la música: el sorgiment d’un art poètic-musical gairebé ex nihilo.

L’entorn immediat dels trobadors està en constant evolució: l’art romànic viu el seu moment d’esplendor i perdurarà a Occitània precisament en el mateix moment en què el gòtic està naixent al nord de França. És el temps de les creuades, quan apareixen els ordes de monjos i cavallers. Escrita a finals del segle XI, la Chanson de Roland es copia en llengua d’oc [occità] al primer quart del segle següent mentre la novel·la en vers apareix en llengua d’oïl [francès]. Es creen les primeres universitats: Bolonya, París, Montpeller, Oxford… És en aquest clima efervescent que es desenvolupa la cortesia, ideal de vida i a la vegada doctrina d’amor, en la qual la dona hi té un lloc privilegiat. L’únic amor possible dins aquest univers és la fin’amors, que no és altra cosa que el sol desig, per essència un desig insatisfet, desig de desig. Fatalment fora del matrimoni, l’amor dels trobadors haurà de vèncer les males llengües, els lauzengers. Si l’home medieval vivia de relacions feudals, el seu amor en serà el reflex i la dama interpretarà per al seu pretendent el paper d’un senyor amb el seu vassall. Prova final, el jazer (que consistia en què l’amant passés una nit sencera nu estirat al costat de la seva dama, també nua, sense que passés res de carnal entre ells) testimoniarà el domini de l’amant i el respecte que té per la seva dama, que aleshores podrà lliurar-se a ell sense reserves.

Cantor incomparable d’aquest amor de l’amor, Bernart de Ventadorn era, si fem cas a la seva Vida, d’origen modest, origen que Peire d’Alvernha criticarà en una de les seves cançons. Nascut al castell del vescomte Ebles II de Ventadorn, també trobador, hi hauria après el seu art abans de deixar la regió de Limoges per seguir Elionor d’Aquitània quan es va casar per segona vegada amb Enric Plantagenet, comte d’Anjou i futur rei d’Anglaterra. Tornarà després al sud de França, a la cort del comte de Tolosa Raimon V i després a prop de la vescomtessa Ermengarda de Narbona. Acabarà, sempre segons la seva Vida, essent monjo blanc a l’abadia cistercenca de Dalon del Llemosí.


Poesia i interpretació, poesia de la interpretació…

Si bé Bernart de Ventadorn és un dels trobadors dels quals conservem més poemes, també és cert que aquests textos ens han arribat a través de diversos filtres (espacial, temporal, també musical) que cal reinterpretar. D’entrada, pocs manuscrits van ser copiats a l’àrea geogràfica dels mateixos trobadors¹: alguns, copiats al país d’oïl, testimonien la música dels trouvères² i un gran nombre provenen d’Itàlia³. A més, les fonts manuscrites que ens han transmès el repertori trobadoresc daten d’almenys un segle més tard (entre finals del segle XIII i mitjans segle XIV) al període d’activitat dels poetes en llengua d’oc. Finalment, tot i que nombrosos escrits coetanis ens diuen que la poesia lírica havia estat acompanyada per instruments musicals, també testimoniats per les arts visuals, no figura cap part instrumental en els exemplars manuscrits. Així doncs, són múltiples les tries que s’ofereixen als intèrprets a l’hora de fer reviure unes músiques en les quals so i paraula van estretament lligats. Les decisions del grup Mos Azimans reflecteixen aquesta multiplicitat d’opcions, eco de la variable que lliga indissolublement música i text durant l’edat mitjana.

Non es meravelha s’eu chan melhs de nul autre chantador, afirma el trobador que es vana de ser el millor dels amants. Aquesta perfecta introducció a l’art d’estimar occità es construeix sobre un joc de paral·lels subtils que remet tota l’estona la música al poema: el cant del trobador (vers 1) s’identifica amb la intel·ligència, el saber i el vigor que ell posa en l’amor (vers 5), els versos 3 i 7 evoquen l’atracció vers l’amor mentre que els versos 4 i 8 parlen de l’obediència a les ordres amoroses... i la seva necessitat. Aquesta mena de professió de fe amorosa es reprodueix aquí a través de la veu sola del cant que substitueix la del poeta llemosí.

En cossirer et en esmai és un poema sobre l’amor infeliç: l’autor es fixa en una dama que el supera socialment i que l’ignora. Només el consola el fet que ella acostuma a llegir poesia: potser es commourà amb els mots que li escriurà... ja que no gosa enviar-li cap missatger ni parlar-li! La tria instrumental ve dictada pel mateix text, que crea un diàleg fictici entre el poeta i un alter ego que comenta agrament la seva situació. Disminucions sobre la trama melòdica de la cançó, interludi i conclusió reflecteixen en mirall la complexitat dels sentiments canviants del poeta, que dubta sobre què ha de fer: confessar el seu amor a la dama per qui sospira, no fer-ho... però morir, això segur!

Construïda a la manera d’una oda continua, sense repetició musical, Ara no vei luzir solelh ens presenta un poeta tan ple de la joia d’estimar que l’acabament del dia no el podria entristir. La interpretació es basa ara en tradicions posteriors al temps dels trobadors: polifonies sincopades i efectes d’hoquetus que provenen de l’Ars Nova francesa i italiana i que contribueixen a realçar subtilment la melodia, en una veritable aliança de les paraules i el so.

Tant ai mo cor ple de joya és una de les melodies de Bernart de Ventadorn on la música, desapareguda, ha estat reconstruïda gràcies a una altra cançó de mètrica idèntica, segons el mètode del contrafactum, en voga en la música dels trobadors i dels trouvères. La melodia escollida aquí és la d’una cançó religiosa de trouvère inclosa dins un manuscrit copiat a Borgonya a principis del segle XIV⁴. La dama no es digna a donar resposta a l’amor del poeta i les frases instrumentals que entretallen el discurs evoquen la vacil·lació del trobador, víctima de sentiments contradictoris, segons confessa, i de pensaments negatius nascuts del martiri que pateix.

Les tres estrofes de Can l’erba fresch’e·lh folha par triades aquí són aquelles en les quals el poeta, després de la clàssica presentació primaveral, evoca més directament la seva dama, lamentant la seva fredor i la pròpia falta de coratge per demanar-li el seu favor. Com en la primera peça, la forma musical es fa ressò del text poètic, proposant audaços paral·lelismes, delicadament subratllats per la instrumentació: l’afany del poeta de córrer cap a la seva estimada troba un eco en la por que el reté de fer-ho, així com la fugida del temps respon al fracàs amorós...

En aquest mateix registre primaveral, Can vei la lauzeta mover evoca la desesperança de l’amant infeliç, que engloba en un menyspreu general totes les dones i aquella de la qual està enamorat. Remata el seu lament decidint renunciar no només a l’amor sinó també al seu art. Entre les més conegudes de Bernart de Ventadorn, aquesta oda continua va ser àmpliament difosa fora de l’esfera occitana per novel·les en vers en llengua d’oïl així com per nombrosos contrafacta. Anticipa, especialment per la il·lustració musical del deixar-se caure de l’alosa, els figuralismes dels segles posteriors, particularment en les obres dels madrigalistes italians. Les tries interpretatives donen protagonisme al text que les dicta, barrejant en el discurs evocacions de danses i de “polifonies amagades” que interpreten, al seu torn, el paper del poeta, de la seva dama o dels successius interlocutors, que en realitat són igualment personificacions de l’amor.

És amb alegria que la seva cançó comença i és també amb alegria que continua i s’acaba, ens diu el poeta a l’inici d’Ab joi mou lo vers e·l comens. Aquesta joia aquí s’evoca a través de la dansa, que pren com a tema principal el motiu inicial de la chanso, a la manera d’un exercici com els que podien realitzar els instrumentistes improvisant per als seus oients a partir d’un motiu conegut.

Dialogant amb els poemes i, fins i tot, com en Can vei la lauzeta mover i Ab joi mou lo vers e·l comens, a l’interior mateix del poema, les peces instrumentals ens revelen l’univers paral·lel de la dansa. Istampitta conservada en un manuscrit copiat a Itàlia al segle XIV, Chominciamento di gioia ens mostra la urgència i la volubilitat, desenvolupant unes seccions successives d’un gran virtuosisme, com si es tractés d’una resposta italiana a l’estampie francesa menys virtuosa i de la qual ens n’han arribat pocs exemples. També és una dansa la que ens lliura Adam de la Halle amb el rondó Tant com je vivrai: un ball rodó breu que alterna estrofes i tornada, a partir del qual les disminucions acceleren a poc a poc el discurs sobre la trama polifònica donada pel mateix autor i que troba el seu ressò en un dels interludis de Can vei la lauzeta mover. L’escriptura contrapuntística de Constantia suggereix un probable origen vocal i, enriquida aquí amb una veu suplementària, desplega la seva riquesa polifònica sorgida, com els efectes d’hoquetus que s’hi senten, d’una concepció musical horitzontal en voga des de finals del segle XIV. Finalment, Estat ai com om esperdutz proposa una interpretació literal del poema on Bernart insisteix en la seva impossibilitat de cantar: els instruments relleven, utilitzant una tècnica contrapuntística hereva del discant, els seus mots, com el folatge i el damnatge, que va sentir com a propis durant tot un any.

La complexitat intricada de les melodies així subtilment recreades actua com un paral·lel simbòlic a la complexitat dels dos personatges de l’autor (l’enamorat de l’amor i l’enamorat del dolor causat pel seu amor inassolible) i de la seva dama, desitjada però inaccessible. Així doncs, la pluralitat de veus musicals evoca la pluralitat de veus poètiques: l’amant (a vegades també el seu doble), la seva dama, l’amor, el dolor però també la joia, que pot ser a la vegada joia d’amor i joia del sofriment d’amor. Variacions, ornamentacions, contrapunts, préstecs a l’estètica de la dansa, les tries interpretatives dels músics del grup Mos Azimans demostren ser, en el curs d’aquest viatge per l’univers de la poesia i de la música de Bernart de Ventadorn, d’una infinita riquesa, suggerida sempre pel text dels poemes del trobador llemosí, que supera els obstacles del temps i de l’espai.

Anne Ibos-Augé
Traducció: Laia Frigolé

¹   Le chansonnier R (Paris, BnF, fr. 22543), qui renferme Ara no vei luzir solelh et Can l’erba fresch’e·lh folha par, a été copié dans la région toulousaine.

²   C’est le cas du chansonnier W (Paris, BnF, fr. 844), qui contient une strophe de la chanson Estat ai com om esperdutz.

³   Parmi eux, le chansonnier G (Milano, Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup.) conserve Ab joi mou lo vers e·l comens, Non es meravelha s’eu chan, En cossirer et en esmai et Can vei la lauzeta mover.

⁴   Il s’agit du manuscrit Paris, BnF, fr. 846.