Cant de la Sibil·la / Jordi Savall
Montserrat Figueras · La Capella Reial de Catalunya

medieval.org
Astrée (Auvidis) E 8705
1988






1. Sibil·la llatina   [18:41]
“Judicii signum tellus sudore madescet”
(De Civitate Dei, lib. XVIII, cap 23.)
·
Montserrat Figueras, Sibil·la
Jordi Savall, vièle à archet
Alfredo Bernardini, chalumeau
Josep Cabré, récitant
Chœur: La Capella Reial


2. Sibil·la provençal  [13:10]
“Aujatz, senhors, aquests sants dits”
·
Montserrat Figueras, Sibil·la
Robert Crawfort Young, oud
Josep Cabré, récitant
Chœur: La Capella Reial


3. Sibil·la catalana   [22:53]
“Al jorn del Judici / parrà qui haurà servici”
·
Montserrat Figueras, Sibil·la
Violes, instruments à vent, percussion
Chœur: La Capella Reial







MONSERRAT FIGUERAS

LA CAPELLA REIAL

ENSEMBLE VOCAL
Maite Arruabarrena, Carmen Marques - soprano
Maria Dolors Cortes - mezzo-soprano
Josep Maria Gregori, JeanYves Guerry, Juan Cruz, Lambert Climent, Pedro Ormazabal - ténor
Josep Cabré, Jordi Ricart - baryton
Daniele Carnovich, Antoni Oliva - basse

ENSEMBLE INSTRUMENTAL
Jordi Savall, vièle à archet et viole
Eunice Brandao, alto de viole
Sergi Casademunt, ténor de viole
Lorenz Duftschmid, basse de viole
Robert Crawford Young, oud
Jean-Pierre Canihac, cornet
Alfredo Bernardini, xirimia
Daniel Lasalle, saqueboute
Lorenzo Alpert, basson
Josep Boras, bassoon
Angel Pereira, percussion

direction: JORDI SAVALL


COPRODUCTION: ASTRÉE/MEDIFONHEM
sous les auspices du CENTRE INTERRÉGIONAL DE MUSIQUE ANCIENNE
ET CONTEMPORAINE (CIMAC), CORDES-TARN
avec le soutien de la GENERALITAT DE CATALUNYA
& avec le concours de la CAIXA DE BARCELONA

Enregistrement effectué dans la Collégiale romane du Château de Cardona,
Catalogne, en mars 1988, par Maria et Michel Bernstein.
Au recto : Mosaïque - IXe siècle. Détail de la voûte de l'oratoire San Zenone.
Rome, église Santa Prassede
Directeur de Production : Michel Bernstein
© AUVIDIS-ASTREE 1988




English liner notes

Si han transcorregut mil anys des de l'època en la qual trobem els primers vestigis d'aquesta música que prengué cos en les fonts mateixes de la nostra civilització, cal que reculem molt més encara, això és, fins a finals del segle VI abans de Jesucrist, per tal de trobar les primeres referències a aquestes estranyes Sibil·les, éssers semidivins, capaços de predir els esdeveniments futurs i posseïdors de poders endevinadors atorgats per Apol·lo. Les Sibil·les més famoses del món oriental i grec foren les de Marpès o Hel·lespòntica, que habitava el mont Ida (al sud-oest de Troia), la Sibil·la Eribraca a Jònia (Àsia Menor) i principalment la Sibil·la Dèlfica (de Delfos) que havia desposseït la vella Pítia, sacerdotessa d'Apol·lo. Entre els romans fou molt coneguda la Sibil·la Tiburtina, però fou la Sibil·la Cumana (de Cumes) que es convertí en el gran oracle oficial dels patricis fins a la consolidació de l'Imperi romà. Al llarg dels segles, subsistirà una profusió tan gran de profecies sibil·lines que els sacerdots especialitzats s'encaminaven a Roma per tal d'estudiar les diferents versions i trobar, al temple de Júpiter Capitolí, les solucions en circumstàncies difícils. Tots els documents foren destruïts en ocasió de l'incendi del Capitoli l'any 83 abans de Crist, però el Senat s'ocupà d'establir-ne una nova col·lecció sobres les bases de les informacions provinents d'investigacions estilístiques realitzades a Itàlia, Grècia i Africa. L'acumulació de tants oracles obligà August a fer-ne una selecció i manà que cremessin més de dos mil volums, tot revisant aquells que havien de subsistir. El prestigi d'aquestes profecies fou respectat encara pels primers emperadors cristians. Però la catàstrofe es produí l'any 389, quan Teodosi decidí cremar tots els textos que ens haurien permès de conèixer molt millor la religió del món antic i la seva expressió literària. Virgili (Bucòliques IV, 4-7) es refereix a aquest món, i particularment a la Sibil·la de Cumes, quan evoca l'última edat de la profecia de Cumes: «Heus aquí que recomença l'ordre dels segles. Ja torna també la Verge, torna el regne de Saturn. Una nova generació davallà des de dalt dels cels». No ha de sorprendre molt, doncs, que els primers cristians conservessin el mite de la Sibil·la en recuperar-lo com a oracle de la segona vinguda de Crist amb motiu del judici final i la fi del món. Però allò que, per contra, resulta extraordinari és la presència d'aquesta mitologia en determinats països durant l'Edat Mitjana i el Renaixement i, sobretot, la persistència ininterrompuda a les Illes Balears i a L'Alguer (Sardenya) fins als nostres dies.

Durant molt de temps ha estat atribuïda a Sant Agustí una homilia que, des de la baixa Edat Mitjana, era llegida la vigília de Nadal per tal de convèncer els no cristians de la vinguda del Messies. Amb aquesta finalitat eren utilitzats els testimonis de diversos personatges de l'Antic i del Nou Testament però també del món del paganisme: Virgili, Nabucodonosor i la Sibil·la Eritrea. Eren testimonis molt breus, si exceptuem el de la Sibil·la (27 hexàmetres), original grec en forma d'acròstic sobre els mots : JESUCRIST FILL I DÉU SALVADOR. Eren els versicles del Judicii signum que havien estat invocats en grec per Constantí durant el Concili de Nicea. La versió llatina serví de base a l'execució del cant de la Sibil·la durant les Matines de Nadal (entre la sexta i la novena Lliçó) a França, Itàlia i Castella i, sobretot, als països catalans, a partir del segle X com a mínim. Durant el segle XIII la Sibil·la es celebra també en llengua vulgar a França, la Provença i als països catalans i és en aquests darrers on ha perdurat fins als nostres dies malgrat la prohibició que l'afectà a finals del segle XVI. Es, de fet, la peça més antiga de la dramatúrgia catalana, ja que les primeres versions musicals conegudes estan datades al segle X : Córdova, catedral, vers l'any 960 ; Ripoll ; Barcelona ; Paris, B.N. Lectionarium; Montecassino, Lectionarium , etc. A partir del segle XIII, les fonts en llengua vulgar es troben a Montpeller (Lectionarium), a l'Escorial (Codex principis) i a Toledo (manuscrit). Durant el segle XV a Barcelona (Catedral), Palma de Mallorca (Convents de la Concepció i de Santa Margarida), etc. És en aquesta època que els refranys de la Sibil.la comencen a ésser cantats en polifonia i les primeres versions polifòniques conegudes són degudes a Tirana (Sevilla, Biblioteca Colombina), A. de Córdova (Madrid, Palau Nacional), Anònim (Orfeó Català), J. Baptista Càrceres (Gandia, Col.legiata) i Anònim (Toledo).

Als nostres dies la realització d'una versió històrica del cant de la Sibil·la suposa situar-se en una perspectiva dinàmica del temps, talment com si hom intentés de deturar l'instant sense impedir-ne el procés, font de la seva essència i del seu misteri. El nostre mètode ha consistit en catalogar de primer totes les versions conegudes de cada cant per ordre cronològic, de forma que hom pugui passar sense ruptura, per exemple, dels primers cants molt poc ornamentats del segle X a les versions més melismàtiques del segle XII, sense trencar la continuïtat del cant. Calia evidentment escollir les diverses versions segons el caràcter del text de cada vers. Hem escollit, en el seu conjunt, de presentar tres Sibil·les :

1. La llatina, del segle X/XI, amb el seu Judicii signum, sobre un acompanyament de la lira, els refranys a l'uníson i a l'octava. Versió sòbria i profunda.

2. La versió amb reminiscències provençals, del segle XIII, amb la intervenció del llaüt per als acompanyaments i la incorporació de falsos bordons als refranys. Versió que sembla influïda per les inflexions poètiques del llenguatge trobadoresc.

3. Finalment, amb la Sibil·la catalana, entrem totalment dins l'espectacle dels Misteris o representacions sacres para-litúrgiques, similars als Auto sacramentals del Renaixement. Per al cant més ornamental d'aquesta versió, hem recuperat determinats elements que provenen de la tradició popular —bàsicament a les Illes Balears— i, tot seguint el mateix procés de la Sibil·la llatina, hem adaptat les diferents versions segons el caràcter de les diverses estrofes. Als refranys, per contra, hem renunciat al cant monòdic perquè l'existència d'innombrables fonts a tres i quatre veus demostren que la pràctica polifònica corresponia a les descobertes del moment ; la melodia —que hem escoltat en les versions precedents— es mostra «harmonitzada» de forma més o menys elaborada segons la inspiració dels compositors o de les tradicions de la terra.

La participació de ministrers la trobem confirmada per les diverses fonts: acompanyaven la Sibil·la a l'entrada o a la sortida de la cerimònia o tocaven entre les diferents estrofes. Hem utilitzat, doncs, totes les versions en les quals el text no és escrit en català —i per això mateix impensables d'ésser entremesclades en la seva condició de peces cantades sobre text català— per a les diferents seqüències instrumentals.

En tot allò que fa referència a l'elecció entre una veu de dona o de nen, són possibles les dues aproximacions. Però si bé és cert que, en la major part de les vegades es tracta d'un nen disfressat de dona que representa el paper de la Sibil·la, és sabut que als convents femenins, s'esmenta que, amb motiu del cant de la Sibil·la, era una monja la que assumia aquest paper.

Queda encara una qüestió: l'època litúrgica dins la qual convé situar la representació d'aquest cant. Tradicionalment vinculat a les festes de Nadal, en determinats llocs, especialment a Barcelona, era igualment interpretat durant la Setmana Santa, particularment a la nit del Divendres Sant.

Per mitjà d'aquesta melodia extraordinària, que ha romàs intacta en els seus elements essencials durant segles, hem pogut conservar aquesta mitologia de la profetessa virgiliana. Mitologia plena de dramatisme per les seves impressionants referències al judici final i a la fi del món pel caos dels elements (foc celestial, tremolor de terra, eclipsi lunar i solar, etc.), però que deixa oberta l'esperança d'una nova vida dels Justos, per mitjà del naixement i mort de Jesucrist.

Es evident que la realització musical havia d'assumir tots aquests elements essencials i el significat del seu contingut: barreja de profecies, oracles, malediccions sobre un dels temes més cars de l'Edat Mitjana —la destinació final de la nostra vida i del món que habitem, tema, ai !, que no ha perdut res de la seva actualitat, sinó tot al contrari—, però que, gràcies a l'encisadora suggestió d'aquests melismes fora de temps, ens situa en una segona dimensió de reflexió sobre el destí de la humanitat. I tot això a través d'una cerimònia popular plena de misteri i de sensibilitat que té lloc durant la nit de Nadal o del Divendres Sant, el moment respectiu, ben cert, més màgic i dramàtic de l'any cristià.

Aquest resultat artístic no hauria estat possible sense els treballs anteriors d'Higini Anglès, Theodor Gerold, M. Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Josep Baucells i Reig i l'ajuda, per a les qüestions literàries, de Josep Maria Pujol. Que tots ells trobin, ara i aquí l'expressió del nostre agraïment.

JORDI SAVALL

Si han transcurrido mil años desde la época en que encontramos los primeros vestigios de esta música que tomó cuerpo en las mismas fuentes de nuestra civilización, es necesario retroceder hasta mucho antes, hacia finales del siglo VI antes de Jesucristo, para encontrar las primeras referencias a estas entrañas Sibilas, seres semidivinos, capaces de predecir los acontecimientos futuros y poseedores de poderes adivinatorios otorgados por Apolo. En el mundo oriental y griego las Sibilas más famosas fueron la de Marpeso o Hellespóntica, que habitaba en el monte Ida (en el sudoeste de Troya), la Sibila Eribraca en Jonia (Asia Menor) y principalmente la Sibila Délfica (de Delfos) que había desposeído a la anciana Pitia, sacerdotisa de Apolo. Entre los romanos fue muy conocida la Sibila Tiburtina, pero fue la Sibila Cumana (de Cumas) quien se convirtió en el gran oráculo oficial de los patricios hasta el principio del Imperio romano. A lo largo de los siglos, permaneció una tal profusión de profecías sibilinas que los sacerdotes especializados acudían a Roma para estudiar las diferentes versiones y encontrar en el templo de Júpiter Capitolino, las soluciones en las circunstancias difíciles. Todos los documentos fueron destruidos en ocasión del incendio del Capitolio en el año 83 antes de Cristo, pero el Senado se ocupó de establecer una nueva colección basándose en informaciones procedentes de investigaciones estilísticas efectuadas en Italia, Grecia y África. La acumulación de tantos oráculos obligó a Augusto a hacer una selección mandando quemar más de dos mil volúmenes y revisando aquéllos que debían subsistir. El prestigio de estas profecías fue respetado todavía por los primeros emperadores cristianos. Pero la catástrofe se produjo en el año 389, cuando Teodosio decidió quemar todos los textos que nos hubieran permitido conocer mucho mejor la religión del mundo antiguo y su expresión literaria. A este mundo, y particularmente a la Sibila de Cumas, se refiere Virgilio (Bucólicas IV, 4-7) cuando evoca la última edad de la profecía de Cumas: «He aquí que recomienza el gran orden de los siglos. Ya vuelve también la Virgen, vuelve el reino de Saturno. Una nueva generación desciende desde lo alto de los cielos». No es muy sorprendente, pues, que los primeros cristianos conservaran el mito de la Sibila recuperándolo como oráculo de la segunda venida de Cristo para el juicio final y el fin del mundo. Lo que, por el contrario, resulta extraordinario es la presencia de esta mitología en determinados países durante la Edad Media y el Renacimiento, y sobre todo la persistencia ininterrumpida hasta nuestros días en las Islas Baleares y Alghero (Cerdeña).

Durante mucho tiempo se ha atribuido a San Agustín una homilía que, desde la baja Edad Media, era leída la víspera de Navidad para convencer a los no cristianos de la venida del Mesías. Con este fin eran utilizados los testimonios de diferentes personajes del Antiguo y Nuevo Testamento pero también del mundo pagano: Virgilio, Nabucodonosor y la Sibila Eritrea. Estos testimonios eran muy breves a excepción del de la Sibila (27 hexámetros), original griego en forma de acróstico sobre las palabras: JESUCRISTO HIJO Y DIOS SALVADOR. Eran los versículos del Judicii signum que habían sido invocados en griego por Constantino en el Concilio de Nicea. La versión latina sirvió como base a la ejecución del canto de la Sibila durante los Maitines de Navidad (entre la sexta y la novena Lección) en Francia, Italia, Castilla y sobre todo en los países catalanes, al menos a partir del siglo X. Durante el siglo XIII el Canto de la Sibila se celebra también en lengua vulgar en Francia, Provenza y en los países catalanes y es en estos últimos donde ha perdurado hasta nuestros días a pesar de la prohibición que lo afectó a finales del siglo XVI. Es realmente la pieza más antigua de la dramaturgia catalana, ya que las primeras versiones musicales conocidas datan del siglo X: Córdoba, catedral, hacia el año 960; Ripoll; Barcelona; Paris, B.N. Lectionarium; Montecassino, Lectionarium , etc. A partir del siglo XIII, las fuentes en lengua vulgar se encuentran en Montpellier (Lectionarium), en El Escorial (Codex principis) yen Toledo (manuscrito). En el siglo XV en Barcelona (Catedral), en Palma de Mallorca (Conventos de la Concepción y de Santa Margarita), etc. Es en esta época cuando los refranes de la Sibila comienzan a cantarse en polifonía y las primeras versiones polifónicas conocidas se deben a Tirana (Sevilla, Biblioteca Colombina), A. de Córdoba (Madrid, Palacio Nacional), Anónimo (Orfeón Catalán), J. Baptista Cárceres (Gandía, Colegiata) Alonso (Gandía, Colegiata y Anónimo (Toledo).

Realizar en nuestros días una versión histórica del Canto de la Sibila supone situarse en una perspectiva dinámica del tiempo, como si uno quisiera intentar detener el instante sin impedir su marcha, fuente de su esencia y de su misterio. Nuestro método ha consistido en catalogar primero por orden cronológico todas las versiones conocidas de cada canto, de forma que se pueda pasar sin ruptura, por ejemplo, de los primeros cantos muy poco ornamentados del siglo X a las versiones más melismáticas del siglo XII, sin romper la continuidad del canto. Era necesario evidentemente escoger las diferentes versiones según el carácter del texto de cada verso. En su conjunto, hemos optado por presentar tres Sibilas:

1. La latina, del siglo X-XI, con su Judicii signum, sobre un acompañamiento de la lira, los refranes al unísono y a la octava. Versión sobria y profunda.

2. La versión con reminiscencias provenzales, del siglo XIII, con la intervención del laúd para los acompañamientos y la incorporación de falsos bordones en los refranes. Versión que parece ser influenciada por las inflexiones poéticas del lenguaje trovadoresco.

3. Finalmente, con la Sibila catalana, entramos totalmente en el espectáculo de los Misterios o representaciones sacras paralitúrgicas, semejantes a los autos sacramentales del Renacimiento. Para el canto más ornamentado de esta versión, hemos recuperado ciertos elementos que proceden de la tradición popular —básicamente en las Islas Baleares— y, siguiendo el mismo proceso de la Sibila latina, hemos adaptado las diferentes versiones según el carácter de las diversas estrofas. En los refranes, por contra, hemos renunciado al canto monódico porque la existencia de numerosas fuentes a tres y a cuatro voces demuestran que la práctica polifónica correspondía a los descubrimientos del momento; la melodía —que hemos escuchado en las versiones precedentes— aparece «armonizada» de una manera más o menos elaborada según la inspiración de los compositores o de las tradiciones del lugar.

La participación de ministriles está confirmada por las diferentes fuentes: acompañaban a la Sibila a la entrada o a la salida de la ceremonia, o tocaban entre las diferentes estrofas. Hemos utilizado, pues, todas las versiones en que el texto no está escrito en catalán —y por esta razón impensables de ser mezcladas en tanto que piezas cantadas sobre texto catalán— para las diferentes secuencias instrumentales.

Por lo que se refiere a la elección entre una voz de mujer o de niño, las dos aproximaciones son posibles. Si bien es cierto que, la mayoría de las veces, se trata de un niño disfrazado de mujer que representaba el papel de Sibila, es sabido que en los conventos femeninos, se menciona que, con motivo del canto de la Sibila, era una monja la que ostentaba este papel.

Queda la cuestión de la época litúrgica donde conviene situar la representación de este canto. Tradicionalmente vinculado a las fiestas de Navidad, en ciertos lugares, especialmente en Barcelona, era igualmente interpretado durante la Semana Santa, particularmente en la noche del Viernes Santo.

A través de esta melodía extraordinaria, que ha permanecido intacta en sus elementos esenciales durante siglos, hemos podido conservar esta mitología de la profetisa virgiliana. Mitología llena de dramatismo por sus impresionantes referencias al juicio final y al fin del mundo por el caos de los elementos (fuego celestial, temblor de tierra, eclipse lunar y solar, etc.), pero que deja abierta la esperanza de una nueva vida de los Justos, a través del nacimiento y muerte de Jesucristo.

Es evidente que la realización musical debía asumir todos estos elementos esenciales y el significado de su contenido: mezcla de profecías, oráculos, maldiciones sobre uno de los temas más queridos de la Edad Media —el destino final de nuestra vida y del mundo en que vivimos (tema, ay!, que no ha perdido nada de su actualidad, sino todo lo contrario)— pero que, gracias a la sugestión encantadora de estos melismas fuera de tiempo, nos sitúa en una segunda dimensión de reflexión sobre el destino de la humanidad, y esto a través de una ceremonia popular llena de misterio y de sensibilidad que tiene lugar en la noche de Navidad o del Viernes Santo, ciertamente el momento respectivamente más mágico y más dramático del año cristiano.

Este resultado artístico no hubiera sido posible sin los trabajos y los estudios anteriores de Higini Anglès, Theodor Gerold, M. Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Josep Baucells i Reig y la ayuda, para las cuestiones literarias, de Josep Maria Pujol. Que todos ellos encuentren hoy y aquí la expresión de nuestra gratitud.

JORDI SAVALL

Although thousand years have passed since the time when we find the first traces of this music, which took shape at the very beginnings of our civilisation, we must go much further back, to around the end of the sixth century before Christ, to find the first references to the Sibyls, those semi-divine beings who were able to foresee future events and who possessed prophetic powers bestowed upon them by Apollo. In Greece and the oriental countries the most famous Sibyls were the one from Marpessus or Hellespontica, who lived on Mount Ida (south-west of Troy), the Sibyl Erythraea from Ionia (Asia Minor) and especially the Sibyl Delphica (from Delphos) who ousted the former Pythia, priestess of Apollo. With the Romans the Sibyl Tiburtina was very well-known, but it was the Sibyl Cumana (from Cuma) who became the great official oracle of the patricians until the beginning of the Roman Empire. Through the centuries there remained such a profusion of sibylline prophecies that specialized priests went to Rome to study the different versions and to find, in the Temple of Jupiter on the Capitoline hill, solutions to difficult problems. All the documents were destroyed during the Capitoline fire in 83 B.C., but the Senate ensured that a new collection was established on the basis of information coming from the stylistic research undertaken in Italy, Greece and Africa. The accumulation of so many oracles compelled Augustus to make a selection by burning more than 2000 volumes and revising those which were to remain. The influence of these prophesies was still felt under the first Christian Emperors; but a catastrophe occurred in 389 A.D., when Theodosius decided to burn all the texts which would have allowed us to understand better the religion of the ancient world and its literary expression. It is to this world and in particular to the Sibyl of Cuma that Virgil refers (Bucolics IV, 4-7) when he recalls the last age of the prophesy of Cuma: "This is when the great order of the centuries begins. Already the virgin too returns, the reign of Saturn returns. Already a new generation ascends from the high heavens". It is not then very surprising that the early Christians retained the myth of the Sibyl, restoring it as an oracle for the second coming of Christ, for the last judgement and the end of the world. What is, on the other hand, extraordinary is the presence of this mythology in some countries during the middle ages and Renaissance, and especially its uninterrupted existence until the present day in the Balearic Islands and in Alghero (Sardinia).

It is to St. Augustin that we have long attributed a homily which, from the early Middle Ages, was read on Christmas Eve to convince non-Christians of the coming of the Messiah. For this purpose the testimony of different characters from the Old and New Testament, as well as from the pagan world, were used: Virgil, Nebuchadnezzar and the Sibyl Erythraea. These testimonies were all very brief, with the exception of the Sibyl's (27 hexameters), originally in Greek in the form of an acrostic on the words : JESUS CHRIST THE SON AND GOD THE SAVIOUR. It was the verses of the Judicii signum which were invoked in Greek by Constantine at the Council of Nicaea. The Latin version was the basis for the performance of the Sibyl's chant during Christmas matins (between the sixth and ninth Lessons) in France, Italy, Castile and especially in the Catalan region, at least from the tenth century. In the thirteenth century the Sibyl's Chant was also celebrated in the vernacular in France, in Provence and in the Catalan region and it is in the latter that it has lingered on until now, despite the ban imposed on it the end of the sixteenth century. It is certainly the most ancient of the Catalan dramaturgy, the first known musical version dating from the tenth century; Cordoba Cathedral, circa 960 A.D.; Ripoll; Barcelona; Paris, Bibliothèque Nationale, Lectionarium; Montecassino, Lectionarium; &c. From the thirteenth century the vernacular sources are found at Montpellier (Lectionarium), the Escorial (Codex principis) and at Toledo (manuscript); in the fifteenth century at Barcelona (Cathedral), at Palma in Majorca (Convents of the Conception and of Santa Margarita) &c. It was at this time that the refrains of the Sibyl began to be sung in polyphony and the first known polyphonic versions are those of Tirana (Seville, Biblioteca Colombina), A. de Cordoba (Madrid, Palacio nacional), Anonymous (Barcelona, Orfeó català) Baptista Carceres (Gandia, Collegiata), Alonso (Gandia, Collegiata), and Anonymous (Toledo Cathedral).

Realizing today an historical version of the Sibyl's Chant supposes that we are in a dynamic perspective in time, as if we were trying to grasp its coming into being at one moment without interrupting the source of its essence and of its mystery. Our method consists of first cataloguing in chronological order all the known versions of each chant in a way that allows us to proceed without a break, for example from the first little ornamented chants of the tenth century to the more melismatic versions of the twelfth centuries, without interrupting the continuity of the chant. It was clearly necessary to determine the selection of the different versions according to the character of the text for each verse. In general, we have opted to present three Sibyls:

1. The Latin [Sibyl], from the tenth/eleventh century, with its Judicii signum, with an accompaniment on the lyre, the refrains at the unison and at the octave. A sober and profound version.

2. The version with Provençal reminiscences, from the thirteenth century, with the introduction of the 'ud for the accompaniments and the incorporation of faux Bourdons in the refrains. A version which seems perhaps to have been directly influenced by the poetic inflections of the troubadour language.

3. Finally, with the Catalan Sibyl, we come straight into the spectacle of the Mystery or paraliturgical sacred drama, a kind of autos sacramentales from the Renaissance period. In the more ornate chant of this version we have recuperated some elements which derive from popular tradition — notably in the Balearic Islands — and, proceeding in the same way as in the Latin Sibyl, we have adapted the different versions according to the character of the different strophes. On the other hand, for the refrains, we have abandoned the monodic chant since the existence of numerous sources for three and four voices shows that polyphonic practice corresponded with the discoveries of the time: the melody — which we have heard in earlier versions — appears 'harmonized' in a more or less elaborated manner according to the inspirations of the composers or the traditions of that place.

The participation of the minstrels is confirmed by different sources: they accompanied the Sibyl at the entrance or at the exit of the ceremony or they played between the different strophes. For the different instrumental sequences we have therefore used all the versions whose texts are not written in Catalan, and for this reason it is unthinkable that they should be mixed up as pieces that are sung with the Catalan text.

To decide whether to use a woman's voice or a boy's voice two historical approaches are possible. While it is true most of the time that it was a boy disguised as a woman who played the role of the Sibyl, we know that, in convents where there were sisters, it is recorded that, for the occasion of the Sibyl's Chant it was a nun who played this role.

There remains the question of the liturgical period in which the presentation of this Chant should be situated. Traditionally linked to feasts of Christmas, it was in some places, notably in Barcelona, also performed during Holy Week, particularly on the night of Good Friday.

It is through this extraordinary melody, which has remained intact in its essential elements for centuries, that we have preserved the mythology of Virgil's prophetess. A mythology full of drama with its impressive references to the last judgement and to the end of the world for the chaos of elements (celestial fire, earthquakes, lunar and solar eclipse, etc.), which leaves open the hope of a new life for the just, through the birth and death of Jesus Christ.

It is clear that the musical realization must assume all these essential elements and show the significance of their content: a mixture of prophesies, oracles and curses on one of the themes nearest to the Middle Ages — the final destiny of our life and of the world in which we live, a subject, alas! which has lost nothing of its currency, in fact quite the opposite — but which, thanks to the incantatory suggestion of these timeless melismas, puts us in a second dimension of reflection on the destiny of humanity, and this through a popular ceremony full of mystery and sensitivity which took place during the night of Christmas or of Good Friday, respectively the most magical and dramatic moments of the Christian year.

This recording would not have been possible without the work and earlier studies of Higini Anglès, Theodore Gerold, M. Sanchi Gasner, Miguel Dolç, Josep Baucels i Reig, and the assistance, in literary matters, of Josep Maria Pujol. We would like to express our gratitude here to each of them.

JORDI SAVALL
Translated by Frank Robbins