Cançons de la Catalunya mil·lenària · Planys & Llegendes / Hespèrion XX


IMAGE

medieval.org
Astrée E 8758
Colegiata del Castillo de Cardona, Cataluña
julio de 1988 & febrero de 1990
© 1991, Auvidis-Astrée




CANÇONS DE LA CATALUNYA MIL·LENÀRIA
PLANYS & LLEGENDES



01 - El fill del rei  [7:24]
Montserrat Figueras
harpe, guitare, viole de gambe

02 - La filadora  [3:27]
flûte, cornet, chalemie, harpe, théorbe, violone, percussion


03 - El comte Arnau  [13:19]
Montserrat Figueras, Francesc Garrigosa
violes de gambe, cornet, chalemie, saqueboutes ténor et basse, violone, théorbe, percussion

04 - El cant dels ocells  [7:30]
violes de gambe, théorbe, harpe


05 - Cançó del lladre  [4:07]
Montserrat Figueras
harpe, théorbe, viole de gambe, violone

06 - El mestre  [4:36]
violes de gambe, clavecin, violone


07 - El testament d'Amèlia  [17:42]
Montserrat Figueras
flûte, violes de gambe, théorbe, guitare, harpe, violone

08 - Mariagneta  [3:22]
flûte, cornet, chalemie, saqueboute ténor, basson, viole de gambe, clavecin, théorbe, violone


09 - Els segadors  [10:10]
La Capella Reial de Catalunya: Ensemble vocal et instrumental



MONTSERRAT FIGUERAS
LA CAPELLA REIAL DE CATALUNYA
FRANCESC GARRIGOSA, ténor

ROLF LISLEVAND, guitare, théorbe
ANDREW LAWRENCE-KING, harpe
PEDRO MEMELSDORFF, flûte
JEAN-PIERRE CANIHAC, cornet
ALFREDO BERNARDINI, chalemie
DANIEL LA$SALLE, saqueboute ténor
BERNARD FOURTET, saqueboute basse
JOSEP BORRAS, basson
RINALDO ALESSANDRINI, clavecin
JORDI SAVALL, viole de gambe soprano et basse
EUNICE BRANDAO, viole de gambe
SERGI CASADEMUNT, viole de gambe
PAOLO PANDOLFO, viole de gambe
LORENZ DUFTSCHMID, violone
PEDRO ESTE VAN, percussion

MAITE ARRUABARRENA, soprano
CARME MARQUES, soprano
MARIA DOLORS CORTES, alto
JOSEP MARIA GREGORI, contreténor
LAMBERT CLIMENT, ténor
JORDI RICART, baryton
LLUIS RAMON SALES, basse

direction: JORDI SAVALL


IMAGE



CANÇONS DE LA CATALUNYA MIL·LENÀRIA
PLANYS I LLEGENDES


Catalunya té una personalitat pròpia que depassa els mil anys d'Història. La música ha recorregut, amb les oscil·lacions pròpies d'un país de successius avatars, una trajectòria similar, de forma que no és possible dissociar la seva música de la realitat històrica. Entre el segle XI, amb l'impuls generat pel monestir de Ripoll, i el segle XIV, amb els cants i danses del Llibre Vermell de Montserrat, es perfila un període evolutiu caracteritzat per inequívocs elements populars. Els trobadors provençals i catalans (ss. XI-XII) difonen un gènere cavalleresc i amatori de primera magnitud que serà l'origen de bona part del cançoner català.

Els segles XIV i XV afaiçonen el romanç semblantment al peculiar romanç castellà de l'època. Bon nombre de temes del cançoner ja es troben en aquest període, malgrat que alguns poden datar-se a mitjan del segle XII. L'art polifònic dels segles XV i XVI pren com a base la cançó popular. Mateu Fletxa (1485-1553) i Joan Brudieu (c.1520-1591) influiren decisivament amb els seus madrigals, cançons i nadales al desenrotllament de la cançó popular desvinculada del cant de l'església. Amb el renaixement de la llengua s'intensifiquen conclusivament l'estructura i modalitats del Cançoner.

Bona part de les cançons històriques i llegendàries, amoroses i cavalleresques, daten del sis-cents (Els Segadors), mentre que el segle divuit produeix un gran nombre de cançons, com el meravellós Cant dels ocells, que afaiçona el gran corpus melòdic català. L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya comptabilitza unes deu mil tonades: un miler instrumental i unes nou mil de cançons, incloses les variants d'una mateixa melodia. Cal convenir, doncs, que el Cançoner català és un dels més importants del món no solament per l'aspecte numeric sinó per la qualitat i bellesa de la seva música.


La cançó catalana

La cançó popular no s'assenta sobre un suport estètic precedent sinó en elements primaris d'un art primigeni i d'elaboració humana. I així, esdevé art. Sobre el basament de la paraula la cançó és essencialment música, estructurada pel ritme. Generalment és de poeta i músics desconeguts, però les circumstàncies l'han convertit en popular. Al costat d'altres elements, personifica els valors essencials de la col·lectivitat i perdura evolutivament amb ella. La seva gran força rau en la transmissió oral.

D'aquestes generalitats cal deduir que la cançó catalana té unes característiques pròpies, l'origen i font de les quals és el substrat autòcton. Pels condicionaments històrics i geogràfics rep un segell peculiar que la diferencia, bàsicament en el seu aspecte melòdic, de les veïnes castellana i gàl·ica. L'alternança de les tonalitats modals, juntament amb un ritme i cadència idiosincràtics, representa una altra de les seves característiques. Llur qualitat, si n'exceptuem un bon nombre d'anodines, circumstancials i decadents, és molt elevada i, algunes d'elles, d'altíssima qualitat.

"El nostre cançoner autòcton és gairebé del tot líric". Així ho afirma Joan Amades, el qual en el seu llibre Folklore de Catalunya, en reprodueix 5.423 exemples.

El Cançoner català comporta igualment un substrat màgic, la utilitat fetillera del qual arrenca del subconscient innat de l'home i que representa la mateixa essència del cant. El conjur es converteix, sovint, en un element màgic tendent a allunyar esperits malèvols i forces adverses. Aquest sentiment és viu encara en la creença popular que evoca la parèmia "Qui canta, els seus mals espanta". La força atàvica perdura a través de les generacions. Així, la Catalunya mil·lenària ha servat els elements essencials del poder màgic a través del Cançoner.


Planys i llegendes

Si el lirisme, en els seus multiformes aspectes, domina pràcticament el Cançoner català, les cançons de gesta i les èpiques hi són absents. La narrativa se circumscriu a fets històrics escadussers. En canvi resulta més suggestiva la motivació llegendària i la ponderació de personatges mítics, nobles alguns i plebeus els altres. Moltes d'aquestes modalitats concorden amb altres cançoners, majorment occitans, provençals i de les regions alpines i piamonteses. Per això, el recull de cançons seleccionat per Jordi Savall té un interès primordial en presentar un repertori que conté exemples prominents del nostre Cançoner. Podríem confegir un intent de classificació en dos gèneres no excloents i als quals s'hi agrupen tres exemples de temàtica lírica :

Planys
1. El fill del rei
6. El mestre
7. El testament d'Amèlia

Llegendes
3. El comte Arnau
5. Cançó del lladre
9. Els Segadors

Líriques
2. La filadora
4. El cant dels ocells
8. Mariagneta

D'acord amb aquesta classificació temptativa, les cançons de plany són saturades de melangia i tristor, talment una complanta (que no exclou, d'altra banda, un cert aire plaent, corn es el cas d'El mestre), mentre que les llegendàries mostren solemnitat i energia, vivacitat i espectacularitat. Les cançons líriques, en canvi, són plenes d'encís i d'inspiració melòdica. Ho hem dut: la classificació no és concloent: Mariagneta pot considerar-se un veritable plany, en tant que El fill del rei traspua un diàfan lirisme alhora, pot catalogar-se corn a llegenda.

Les versions ofertes per Jordi Savall i interpretades per Montserrat Figueras i La Capella Reial de Catalunya remarquen abastament aquestes característiques amb un grau exquisit d'expressivitat fins al punt d'aportar una visió inèdita, fascinant i carismàtica d'aquestes cançons de caràcter històric. El procés interpretatiu parteix de l'estil harmònic i contrapuntístic de l'època originària de les cançons.


Les fonts documentals
Malgrat la manca d'un estudi rigorós actual que hagi aprofundit des d'un punt de vista musicològic l'origen, evolució i permanència de la cançó catalana, existeixen treballs importantíssims i bàsics que han tractat el tema i n'han recopilat les melodies. A més d'altres investigacions plausibles, convé recórrer a uns tractats bàsics per tal de poder aprofundir els aspectes múltiples que ofereix el Cançoner català. Així considerem fonamentals les obres especifiques de: Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Francesc Pelagi i Briz i Francesc Candi Candi, Francesc Alió, Higini Anglès, Aureli Capmany, "Obra del Cançoner Popular de Catalunya", Antoni Griera, Josep Romeu i Figueres i Josep Massot i Muntaner, Salvador Pueyo, Oriol Martorell.


IMAGE


1. El fill del rei

La primera cançó del recull, una de les més populars a Catalunya, presenta poques alteracions musicals, malgrat la seva àmplia difusió. En canvi, mostra diverses modalitats de text sense apartar-se de la seva temàtica amorosa i cavalleresca. Hom troba variants concomitants a Provença (bàsicament amb el cant Belho Calho), al Llenguadoc i a la Gascunya, i manifestes similituds amb la cançó francesa El petit castell, de remot origen, ja que fou musicada per Adrian Willaert el 1536. També apareix al Piemont i a la Llombardia. Joan Amades la classifica entre les cançons de treball, pròpia especialment dels raiers que davallaven el curs del Noguera Pallaresa i el Segre, cantada amb un ritme lent i cadenciós.

La tonada palesa un aire planyívol, saturat de melangia que la reiterada rescobla mis ai! rebla amb insistència tot annexant la complanta estructurada amb versos de set i quatre síl·labes. Un sentiment de tristesa recorre sense arrauxaments la melodia que, malgrat l'exigua modulació, la converteix en el paradigma d'un tipus de cançó adolorida i nostàlgica, molt pròpia de les terres catalanes. L'exquisida estricta instrumentació amb arpa, guitarra i viola da gamba, subratlla l'amorós lament de la veu.


2. La filadora

En bell contrast amb El fill del rei, aquesta cançó, ingènua i de tarannà popular, és alegre i imbuïda d'optimisme domèstic. Aureli Capmany, si bé no la qualifica de cançó de bressol, la considera aplicable a la tradició de les mares en llurs jocs amb els infantons, "fent-los saltar al compas de la melodia". L'enardida tornada crea un impuls rítmic molt escaient al joc primari que adelita els infants. Pel seu caràcter rítmic la inclou entre les cançons de dansa.

La ingenuïtat i la frescor ambientals propicia una versió instrumental viva i acolorida, tal com correspon al text literari, per mica de l'acoblament gradual i intensiu dels diversos instruments arpa, flauta, xirimia, cornet... mantinguts per una delicada percussió. En forma decreixent el ritme s'esvaneix amb el so morent, però joguinós, de l'arpa i la flauta.

El text de La filadora evoca la tradició pagesa de l'art casolà d'elaboració dels teixits amb la filosa. En la nit màgica del Nadal la filla del pagès troba el seu galant ambdós, teixeixen el seu amorós futur.


3. El comte Arnau
Cançó "notable" (Milà i Fontanals) i una de les més antigues i conegudes arreu del país, definitivament autòctona, sense cap parió amb altres cançoners. Segons Joan Amades pot considerar-se "el document més arcaic del nostre cançoner". Si bé la temàtica del "cavaller condemnat a caçar per tota l'eternitat en castic d'algun mal fet és universal", la llegenda, emmarcada en la Catalunya feudal, suposa que el seu infaust heroi fou el cavaller Arnau, senyor del castell de Mataplana, al Ripollès.

La Bretanya ens presenta també un comte Arnau, paladí de gestes guerreres. Ambdós casos són recurrents al mite universal prestigiat pel rei Artús. A Catalunya, aquesta figura, sorgida probablement a l'entorn de la cançó, ha generat nombroses llegendes, sense oblidar cançons anàlogues corn El mal caçador, tot estenent la seva influència al Rosselló i terres llenguadocianes.

La tradició situa els esdeveniments al segle XIV a l'entorn de les aventures del comte Arnau amb l'abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i les aparicions nocturnes del condemnat a la seva esposa. Josep Romeu, però, rebutja amb fonamentats estudis la figura històrica del comte i atribueix la cançó a la mitologia popular, tot inclinant-se per considerar aquesta cançó com una dansa dialogada i n'aporta 13 melodies.

La tonada persistent posseeix una severitat lineal solemne, cerimoniosa i esfereïdora. Els refranys Valgam Déu val! (comtessa) i Muller lleial (comte) reforcen amb persistència - com un entrecavalcat ostinato - el caràcter tràgic del mite universal en una versió peculiar de Catalunya.

La versió aferma igualment el diàleg - fins al punt d'articular la narració central amb el recurs del recitatiu, molt d'acord amb el romanç llegendari amb una instrumentació rigorosament dosificada que exalta el mite.


4. El cant dels ocells

Cançó tradicional de bressol de temàtica nadalenca amb una de les melodies mis belles i inspirades del cançoner català. Pau Casals la difongué arreu del món i ha esdevingut la tonada emblemàtica del nostre país degut a la seva perfecció musical. L' expressiva melodia, captivadora pel rase d'afectació i preciosisme inherent, apareix a principis del segle XVIII. El text, senzill i líric alhora, presenta nombroses variants. En totes elles desfilen múltiples espècies ornitològiques de les comarques catalanes, fins a, en alguns casos, superar la trentena: l'àliga, el verdum, el bitxac, la perdiu, el gaig, el pinsà...

"Segons Wanda Landowska i Stravinski, El cant dels ocells és la cançó millor de món i la més perfecta considerada musicalment" (Amades). Aquesta bellíssima melodia ha motivat Jordi Savall a confegir una versió instrumental caracteritzada pel lirisme i la subtilitat. El cant de l'au - glossat per la flauta - és respòs per l'arpa i la tiorba recolzades per les violes que forneixen la cançó amb un final saturat de melangia, reprès pel to inicial de la flauta. La lírica lletra de la cançó és un cant nadalenc en el qual els ocells més coneguts del nostre país s'uneixen, cadascun amb el seu característic refilet - talment una ària -, per festejar el naixement de Jesús.


5. Cançó del lladre

Les cançons de bandolers i de lladres de camí ral basades en fets històrics més o menys arranjats per la fantasia popular han estat molt freqüents al cançoner i a la rondallística de Catalunya. Prenen com a model personatges ardits dedicats a l'assalt de camins, masies i poblacions. El seu origen arrenca de les lluites feudals. Al segle XV reflecteixen les bregues entre bàndols. Al segle següent el bandolerisme augmenta com a conseqüència de les lluites entre les faccions dels nyerros i cadells. AI segle XVII, el mític Joan de Serrallonga dóna peu a cobles i cançons.

La Cançó del lladre pot datar-se al segle XVIII i representa el característic compendi i panegíric de les gestes personals dels lladres de l'època, convertits en llegenda popular. Classificada per Milà com a cançó històrica i de bandits, Amades l'engloba entre les d'espellonar. Les vesprades camperoles esmerçades a ellofar el moresc originaven el relat de rondalles i de cançons de tota mena, però en especial de les amoroses, preferides per les dones, mentre que els homes eren més propensos a les de caràcter històric o narratiu.

La Cançó del lladre és un dels millors exemplars de la música popular de gran qualitat per la seva arquitectura rítmica i una agradosa inspiració melòdica. No hi ha dubte que és la cançó de bandolers més harmoniosa i rica de tonada.

La veu que narra la transformació del jovincell en malfactor i els seus torts és acompanyada per una harmonització sòbria i refinada amb la intervenció dels instruments polsats.


6. El mestre

Es una de les cançons d'aplec mis típiques, divulgades i permanents de l'ampli contingut argumental d'aquest gènere. Gènere que aconseguí una notable expansió des de finals del segle XVIII fins ben entrat el segle actual, a causa dels aplecs i romiatges esparsos per tota la geografia catalana, ocasions propicies per a reviure corrandes amoroses, cavalleresques, històriques o de costums.

Segons Higini Anglès, el trobador Guiraut de Borneill (1175-1220) ja cantava una tonada - No puesc sofrir qu'a la dolor- similar a la nostra melodia, recobrada posteriorment en la cançó Ar tal puesc yeu lauzar damor de Peire Cardenal (1210-1230). "Aquesta melodia, afegeix Higini Anglès, és una mostra vivent de com el folklore musical pot perdurar passant els segles".

Variants molt afins originaries de terres piemonteses i venecianes s'encavalquen amb altres provinents de França, Alemanya, Portugal i Dinamarca. A Catalunya passen de deu. Totes elles, provinents de diverses àrees geogràfiques, mantenen una correlació amb Mambrú, la cançó d'origen francès que pondera les victòries del general Malbrough a la primeria del segle XVIII.

El text fa referència a una donzella enamorada del seu mestre, que la guerra ha allunyat. A l'horta del seu pare somnia en el seu il·lusionat retorn.


7. El testament d'Amèlia

Melodia bellíssima que, tot i la seva rara finor, ha estar divulgada arreu de les terres de parla catalana: València, Mallorca i Catalunya. Aquest fer ha contribuir a la derivació d'enriquiments canviants. El testament, cant popular suec, mostra igualment similituds amb la nostra cançó que hem d'enquadrar entre les cavalleresques i que, com moltes d'aquestes, deploren la dissort de les donzelles i dames allunyades dels llurs amants a causa de la guerra o dels infortunis. Aquí la història és més cruel, amb punts de verossimilitud històrica i un deix d'amargor de la filla contra la mare que li furta el seu enamorar.

La seva melodia és severa, lamentosa i exhala un endurit aire de melangia que arriba al fons dels sentiments. La rescobla, Ai, que el meu cor se'm nua, remarca la tristor del dolorós lament. Les concretes referències geogràfiques (Set castells tinca França) i de parentiu (Don Carles, germà meu) donen més verossimilitud a aquest cant planyívol, que caldria referenciar amb melodies més anteriors del planctus medieval.

La versió que presenta Jordi Savall segueix aquesta línia, resseguida al llarg de la cançó per l'arpa, la tiorba i la guitarra. La intervenció de les violes reforça el sentiment de llangor i tristesa. La flauta pren, ocasionalment, el relleu a la pròpia veu d'Amelia.


8. Mariagneta

Com l'anterior, Mariagneta és una trista cançó, impregnada de malenconia i nostàlgia. El terna, dins les cançons d'espellonar, és típic del cançoner català: la dissort de l'amant que no pot veure acomplerts els seus desigs amb l'estimada i que renuncia fatalment a la felicitat.

Es difícil de trobar sincronismes amb altres referències foranes, fet que palesa la peculiaritat catalana, divulgada principalment a les terres de la Catalunya Nova. La música és paral·lela a la subtilesa i encant del text i tota ella és un plany tendríssim d'una línia melòdica apassionant, delicada i captivadora.

L'exquisida versió instrumental és protagonitzada per la flauta, veu adolorida de l'amant. A aquesta veu s'hi sumen, com un coral desolador, el cornet, la xirimia, el sacabutx i la resta dels instruments a fi d'accentuar-ne el to líric.

Mariagneta és el líric plany de l'enamorat que, desconhortat pel casament de la seva estimada, es fa "frare de l'ordre del caputxí" i mor al peu de l'altar en llegir una lletra que ella li tramet.


9. Els segadors
Catalunya és l'únic país del món que converteix una cançó d'arrel històrica i popular en himne nacional: Els Segadors. Així, una cançó popular, sorgida de l'ànima col·lectiva, esdevé símbol d'aquesta mateixa ànima. Els Segadors és un romanç històric que, com a "memorial de greuges", narra la dissort de Catalunya durant l'alçament popular que origini el Corpus de Sang (1640) en l'enfrontament dels catalans contra les tropes castellanes i la guerra anomenada dels Segadors contra el rei Felip IV de Castella i el comte-duc d'Olivares. En aquest sentit, es tracta d'un relat històric amb connotacions de tipus religiós. La melodia popular remunta al segle XVII si fem excepció del refrany Bon cop de falç..., incorporat posteriorment, i que no correspon a la llegenda.

L'estructura de la cançó, basada pràcticament tota en tetracords, guarda una gran similitud amb altres peces del segle XVI, originades en una tradició més remota que cal cercar en la monodia popular antiga. La tonada adopta un aire majestàtic, greu i solemne. El refrany, en canvi, és una exclamació vibrant, enèrgica, exigent.

En la seva versió, Jordi Savall adopta un recurs molt plausible que aclareix encara més els orígens i derivations d'aquesta música. De primer, i després d'una introducció instrumental dels vents, exposa el relat històric en forma de romanç a càrrec del conjunt vocal i dels diàlegs encomanats a solistes. La narració, continguda en setze estrofes, finalitza amb una coda instrumental. Tot seguit són interpretades les tres estrofes que configuren l'himne actual. Tot el relat ostenta la grandiositat, esplendor i pompa pròpia de l'himne, mantingut per la sustentació dels instruments i de la persistent percussió.

ANTONI SÀBAT, 1991.


IMAGE




CANCIONES DE LA CATALUÑA MILENARIA
LAMENTOS Y LEYENDAS


Cataluña posee una personalidad propia que sobrepasa los mil años de historia. La música ha recorrido, con las oscilaciones propias de un país de sucesivos avatares, una trayectoria semejante de tal forma que no es posible separar su música de la realidad histórica. Entre el siglo XI, con el impulso generado por el monasterio de Ripoll, y el siglo XIV, con los cantos y danzas del Llibre Vermell de Montserrat, se perfila un período evolutivo caracterizado por inequívocos elementos populares. Los trovadores provenzales y catalanes (ss. XI-XII) propagan un género caballeresco y amatorio de primera magnitud que dará origen a una gran parte del cancionero catalán.

Los siglos XIV y XV dan forma al romance muy parecido al romance castellano de la época. Muchos de los temas del cancionero se hallan ya en este período, si bien algunos pueden fecharse a mediados del siglo XII. El arte polifónico de los siglos XV y XVI se basa en la canción popular. Mateu Fletxa (1485-1533) y Joan Brudieu (c. 1520- 1591) influyeron de forma determinante con sus madrigales, canciones y villancicos al desarrollo de la canción popular desvinculada del canto eclesiástico. Con el renacimiento de la lengua se intensifican de forma determinante la estructura y modalidades del Cancionero.

Gran parte de las canciones históricas y legendarias, amorosas y caballerescas, se originan en el seiscientos (Els Segadors), mientras que el siglo XVIII produce un gran número de canciones, como el maravilloso Cant dels ocells, que adorna el gran corpus melódico catalán. La "Obra del Cançoner Popular de Catalunya" contabiliza unas diez mil melodías: un millar de instrumentales y unas nueve mil canciones, incluyendo las variantes de una misma melodía. Hay que convenir, pues, que el Cancionero catalán es uno de los más importantes del mundo no sólo por su aspecto numérico antes bien por la calidad y belleza de su música.


La canción catalana

La canción popular no se fundamenta sobre un soporte estético precedente sino en elementos primarios de un arte primitivo y de elaboración humana. Y, de esta forma, se convierte en arte. Con el soporte de la palabra la canción es esencialmente música, estructurada por el ritmo. Generalmente es de poetas y músicos desconocidos, pero las circunstancias la han convertido en popular. Al lado de otros elementos, personifica los valores esenciales de la colectividad y perdura evolutivamente con ella. Su gran fuerza radica en la transmisión oral.

De estas generalidades podernos deducir que la canción catalana tiene unas características propias, cuyo origen y germen es el sustrato autóctono. Debido a las condiciones históricas y geográficas adopta un sello peculiar que la hace diferente, básicamente en su aspecto melódico, de las vecinas castellana y gálica. La alternancia de las tonalidades modales, junto con un ritmo y cadencia idiosincráticos, representa otra de sus características. Su calidad, si exceptuamos un gran número de anodinas, circunstanciales y decadentes, es muy elevada y, algunas de ellas, poseen una altísima categoría.

"Nuestro cancionero autóctono es casi completamente lírico". Así lo afirma Joan Amades, quien en su libro Folklore de Catalunya, reproduce 5.423 ejemplos.

El Cancionero catalán conlleva igualmente un sustrato mágico, cuya utilidad de hechizo parte del subconsciente innato del hombre y representa la esencia misma del canto. Su conjuro se convierte frecuentemente en un elemento mágico que tiende a alejar los espíritus malévolos y las fuerzas adversas. Este sentimiento pervive todavía en la creencia popular evocada por el aforismo: "Quien canta, sus males espanta". La fuerza atávica perdura a través de la generaciones. De esta forma, la Cataluña milenaria ha preservado los elementos esenciales del poder mágico a través el Cancionero.


Lamentos y leyendas

Si el lirismo, en sus multiformes aspectos, domina prácticamente el Cancionero catalán, las canciones de gesta y las épicas están ausentes. La narrativa se circunscribe a escasos hechos históricos. En cambio resulta más sugestiva la motivación legendaria y la ponderación de personajes míticos, nobles algunos y plebeyos los otros. Muchas de estas modalidades concuerdan con otros cancioneros, mayormente occitanos, provenzales y de las regiones alpinas y piamontesas.

En consecuencia, la recopilación de canciones seleccionada por Jordi Savall tiene un interés primordial al presentar un repertorio que contiene ejemplos prominentes de nuestro Cancionero. Podríamos aventurar un intento de clasificación en dos géneros no excluyentes a los cuales se agrupan tres ejemplos de temática lírica:

Lamentos
1. El fill del rei
6. El mestre
7. El testament d'Amèlia

Leyendas
3. El comte Arnau
5. Cainçó del lladre
9. Els Segadors

Líricas
2. La filadora
4. El cant del ocells
8. Mariagneta

De acuerdo con esta clasificación tentativa, las canciones de lamento se hallan saturadas de melancolía y tristeza cual una endecha (que, por otra parte, no excluye cierto aire placentero, como es el caso de El mestre), mientras que las legendarias muestran solemnidad y energía, vivacidad y espectacularidad. Las canciones líricas, por contra, son llenas de encanto y de inspiración melódica. Lo hemos insinuado: la clasificación no es concluyente: Mariagneta puede considerarse como un verdadero lamento, mientras que El fill del rei rezuma un diáfano lirismo y puede catalogarse al mismo tiempo como leyenda.

Las versiones ofrecidas por Jordi Savall e interpretadas por Montserrat Figueras y La Capella Reial de Catalunya ponen un gran énfasis en estas características con un grado exquisito de expresividad hasta el punto de alcanzar una visión inédita, fascinante y carismática de estas canciones de carácter histórico. El proceso interpretativo arranca del estilo armónico y contrapuntístico de la época originaria de las canciones.


Las fuentes documentales
A pesar de la falta de un estudio riguroso actual que haya ahondado desde un punto de vista musicológico el origen, la evolución y permanencia de la canción catalana, existen trabajos importantísimos y básicos que han tratado el tema y han recopilado las melodías. Además de otras investigaciones plausibles conviene recordar unos tratados básicos a fin de profundizar los aspectos múltiples que ofrece el Cancionero catalán. En este sentido consideramos fundamentales las obras específicas de Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Francese Pelagi i Briz y Francesc Candi Candi, Francesc Alió, Higini Anglès, Aureli Capmany, "Obra del Cançoner Popular de Catalunya", Antoni Griera, Josep Romeu i Figueres y Josep Massot i Muntaner, Salvador Pueyo, Oriol Marorell.


IMAGE


1. El fill del rei (El hijo del rey)
La primera canción de la recopilación, una de las más populares de Cataluña, presenta pocas alteraciones musicales, a pesar de su amplia difusión. En cambio, muestra diversas modalidades de texto sin apartarse de su temática amorosa y caballeresca. Encontramos variantes concomitantes en Provenza (básicamente con el canto Belho Calho), Languedoc y Gascuña y manifiestas similitudes con la canción francesa El petit castell (El pequeño castillo), de remoto origen ya que fue puesta en música por Adrian Willaert en 1536. También aparece en el Piamonte y la Lombardia. Joan Amades la clasifica entre las canciones de trabajo, propia especialmente de los bateadores que descendían por el curso del Noguera y el Segre, cantada con un ritmo lento y cadencioso.

El desventurado galán es personificado por el hijo del rey de Francia. Esta clara alusión histórica es frecuente en las canciones y leyendas esparcidas por toda Cataluña.

La melodía revela un aire lastimero, saturado de melancolía que el reiterado refrán més ai! remacha con insistencia anexionando la endecha estructurada con versos de siete y cuatro sílabas. Un sentimiento de tristeza recorre sin aspavientos la melodía que, a pesar de la exigua modulación, la convierte en el paradigma de un tipo de canción doliente y nostálgica, muy propia de las tierras catalanas. La exquisita y estricta instrumentación con arpa, guitarra y viola da gamba destaca el amoroso lamento de la voz.


2. La fiadora (La hilandera)

Esta canción, ingenua y de talante popular que contrasta bellamente con El fill del rei, es alegre y llena de optimismo doméstico. Aureli Capmany, a pesar de no calificarla como canción de cuna, la considera pareja a la tradición de las madres en sus juegos con sus hijitos, "haciéndolos brincar al compás de la melodía". El enardecido estribillo crea un impulso rítmico muy apropiado al juego primario que deleita a los niños. Por su carácter rítmico la incluye entre las canciones de danza.

La ingenuidad y lozanía ambientales favorece una versión instrumental viva y colorida en correspondencia al texto literario, por medio del ajuste gradual e intensivo de los diversos instrumentos: arpa, flauta, chirimía, cornetto, ... sostenidos por una delicada percusión. De forma decreciente el ritmo se desvanece con el sonido desfalleciente, y sin embargo juguetón, del arpa y de la flauta.

El texto de La filadora recuerda la tradición campesina del arte casero de la elaboración de los tejidos con la rueca. En la mágica noche de la Navidad la hija del campesino encuentra a su galanteador y los dos tejen su futuro amoroso.


3. El comte Arnau (El conde Arnau)

Canción "notable" (Milà i Fontanals) y una de las más antiguas y conocidas a lo largo y ancho el país, definitivamente autóctona, sin igual con otros cancioneros. Según Joan Amades puede considerarse "el documento más arcaico de nuestro cancionero". Si bien la temática del "caballero condenado a cazar por toda la eternidad en castigo de algún hecho delictivo es universal", la leyenda, enmarcada en la Cataluña feudal, supone que el desdichado héroe fue el caballero Amau, señor del castillo de Mataplana en la comarca del Ripollès.

Bretaña nos presenta igualmente un conde Arnau, paladín de gestas guerreras. Los dos casos son recurrentes al mito universal prestigiado por el rey Artús. En Cataluña, esta figura nacida probablemente en tomo a la canción, ha producido numerosas leyendas, sin olvidar canciones análogas, como El mal caçador (El mal cazador), extendiendo su influencia por el Rosellón y las tierras del Languedoc.

La tradición sitúa los sucesos en el siglo XIV alrededor de las aventuras del conde Arnau con la abadesa del Monasterio de Sant Joan de les Abadesses y las apariciones nocturnas del condenado a su esposa. Sin embargo, Josep Romeu rechaza con fundamentados estudios la figura histórica del conde y atribuye la canción a la mitología popular, inclinándose por considerar esta canción como una danza dialogada y proporciona 13 melodías.

La tonadilla persistente posee una severidad lineal solemne, ceremoniosa y aterradora. Los estribillos Valga'm Déu val! (condesa) y Muller leial (conde) refuerzan persistentemente - como un tramado ostinato - el carácter trágico del mito universal en una versión propia de Cataluña.

La versión afianza de igual modo el diálogo - hasta el punto de articular la narración central con el recurso del recitativo, muy acorde con el romance legendario -, con una instrumentación rigurosamente dosificada que enaltece el mito.


4. El cant deis ocells (El canto de los pájaros)

Canción tradicional de cuna de tema navideño con una de las melodías más bellas e inspiradas del cancionero catalán. Pablo Casals la divulgó por todo el mundo y ha supuesto la melodía emblemática de nuestro país debido a su perfección musical. La expresiva melodía, cautivadora por el sabor de afectación y preciosismo que conlleva, aparece ya a principios del siglo XVIII. El texto, sencillo y lírico al mismo tiempo, presenta numerosas variantes. En todas ellas desfilan múltiples especies ornitológicas de las comarcas catalanas llegando en algunos casos a superar más de treinta: el águila, el verderón, la tarabilla, la perdiz, el arrendajo, el pinzón, ...

"Según Wanda Landowska y Stravinsky, El cant dels ocells es la mejor canción del mundo y la más perfecta, musicalmente considerada" (Amades). Esta bellísima melodía ha dado pie a Jordi Savall para realizar una versión instrumental caracterizada por el lirismo y la sutileza. El canto del ave - glosado por la flauta - es replicado por el arpa y la tiorba apoyados por las violas que suministran a la canción un final saturado de melancolía, reanudado por el tono inicial de la flauta.

La lírica letra de la canción es un canto navideño en que los pájaros más conocidos de nuestro país se unen, cada cual con su característico trino, semejante a un aria, a fin de celebrar el nacimiento de Jesús.


5. Cançó del lladre (Canción del ladrón)

Las canciones de bandoleros y salteadores de caminos basadas en hechos históricos más o menos adaptados por la fantasía popular han sido muy frecuentes en el cancionero y en la fabulación de Cataluña. Toman como modelo a personajes intrépidos dedicados al asalto de caminos, casas de campo y poblaciones. Su origen se remonta a las luchas feudales. Durante el siglo XV reflejan las peleas entre facciones. En el siglo siguiente el bandolerismo aumenta como consecuencia de las luchas entre los bandos de nyerros y cadells. En el siglo XVII el mítico Joan de Serrallonga origina coplas y canciones.

La Cançó del lladre puede fecharse en el siglo XVIII y representa el característico compendio y panegírico de las hazañas personales de los ladrones de la época, convertidos en leyenda popular.

Milà clasifica esta canción como histórica y de bandidos. Amades la incluye entre las descascarar. Los atardeceres campesinos dedicados a descascarillar el maíz propiciaban el relato de cuentos y de toda clase de canciones, pero especialmente de las amorosas, preferidas por las mujeres, mientras que los hombres eran más propensos a las de carácter histórico o narrativo.

La Cançó del lladre representa uno de los mejores ejemplares de la música popular de gran calidad por su arquitectura rítmica y una agradable inspiración melódica. No hay duda de que se trata de la canción de bandoleros más armoniosa y de melodía más afortunada.
La voz que narra la transformación del jovenzuelo en malhechor y sus yerros se ve acompañada por una armonización sobria y refinada con la intervención de los instrumentos pulsados.


6. El mestre (El Maestro)

Es una de las canciones de fiesta y de romería más típicas, divulgadas y permanentes del amplio contenido argumental de este género. Género que consiguió una notable expansión desde finales del siglo XVIII hasta buena parte de nuestro siglo, a causa de las romerías y peregrinaciones diseminadas por toda la geografía catalana, ocasiones propicias para revivir coplas amorosas, caballerescas, históricas o costumbristas.
Según Higini Anglès el trovador Giraut de Borneill (1175-1220) cantaba ya una tonadilla - No puesc sofrir qu'a la dolor - semejante a nuestra melodía, recobrada posteriormente en la canción Ar tal puesc yeu lauzar d'amor de Peire Cardenal (1210-1230). "Esta melodía, añade Higini Anglès, es una muestra viviente de como el folklore musical puede perdurar a lo largo de los siglos".

Variantes muy afines originarias de tierras piamontesas y venecianas se entremezclan con otras procedentes de Francia, Alemania, Portugal y Dinamarca. En Cataluña sobrepasan el número de diez. Todas ellas, procedentes de diversas áreas geográficas, mantienen una correlación con
Mambrú, la canción de origen francés que exalta las victorias del general Malbrough a principios del siglo XVIII.

El texto se refiere a una doncella enamorada de su maestro, alejado a causa de la guerra. En la huerta de su padre sueña con su ilusionado regreso.


7. El testament d'Amèlia (El testamento de Amelia)

Melodía bellísima que, a pesar de su rara finura, ha sido divulgada por todas las tierras de habla catalana: Valencia, Mallorca y Cataluña. Este hecho ha supuesto la derivación de evolutivos enriquecimientos. El testament, canto popular sueco, muestra igualmente similitudes con nuestra canción que debemos encuadrar entre las caballerescas y que, al igual que muchas de éstas, deplora el infortunio de las doncellas y damas alejadas de sus amantes a causa de la guerra o de las adversidades. En este punto la historia es más cruel, con aspectos de verosimilitud histórica y de un tono de amargura de la hija contra su madre que le roba a su enamorado.

Su melodía es severa, lamentosa y respira un empedernido aire de melancolía que llega al fondo de los sentimientos. El estribillo Ai, que le meu cor se'm flua, pone de manifiesto la tristeza del atormentado lamento. Las concretas referencias geográficas (Siete castillos tengo en Francia) y de parentesco (Don Carlos, hermano mío) confieren más verosimilitud a este canto plañidero, que deberíamos referenciar con melodías anteriores del planctus medieval.

La versión que presenta Jordi Savall sigue esta linea, recorrida a lo largo de la canción por el arpa, la tiorba y la guitarra. La intervención de las violas refuerza el sentimiento de languidez y de tristeza. La flauta toma ocasionalmente el relevo a la propia voz de Amèlia.


8. Maraigneta (Marianita)

Igual que la anterior, Mariagneta es una triste canción, impregnada de melancolía y nostalgia. El tema, propio de las canciones de descascarar, es típico del cancionero catalán: la desdicha del amante que no puede ver satisfechos sus deseos con su amada y que renuncia fatalmente a la felicidad.

Se nos hace difícil hallar sincronismos con otras referencias extranjeras, factor que demuestra la peculiaridad catalana, divulgada principalmente en tierras de la Cataluñia Nueva. La música se empareja con la sutileza y encanto del texto y toda ella se convierte en un lamento lleno de ternura de una línea melódica apasionante, delicada y cautivadora.

La exquisita versión instrumental está protagonizada por la flauta, doliente voz del amado. A esta voz se unen, cual coral desolador, el cornetto, la chirimía, el sacabuche y el resto de los instrumentos a fin de realzar su tono lírico. Mariagneta representa el poético lamento del amado que, apenado por eli matrimonio de su amada, se hace "fraile de la orden de los capuchinos" y muere al pie del altar al leer una carta que ella le envía.


9. Els segadors (Los Segadores)

Cataluña es el único país del mundo que convierte una canción de raíz histórica y popular en himno nacional: Els Segadors. De esta forma, una canción popular, emanada del alma colectiva, se transforma en símbolo de esta misma alma.

Els Segadors es un romance histórico que, semejante a un "memorial de agravios", narra la desdicha de Cataluña durante el alzamiento popular que dio origen al Corpus de Sangre (1640) en el enfrentamiento de los catalanes contra las tropas castellanas y la guerra llamada de los Segadores contra el rey Felipe IV de Castilla y el conde-duque de Olivares. En este sentido se trata de un relato histórico lleno de connotaciones de tipo religioso. La melodía popular se remonta al siglo XVII, si bien debemos exceptuar el estribillo Bon cop de falç ..., incorporado posteriormente y que no se corresponde con la leyenda.

La estructura de la canción, basada prácticamente en su totalidad en tetracordios, observa una gran semejanza con otras piezas del siglo XVI, germinadas en una tradición más remota que hemos de buscar en la monodia popular antigua. El canto estrófico adopta un aire majestuoso, grave y solemne. El estribillo, en cambio, es una exaltación vibrante, enérgica, insistente.

En su versión, Jordi Savall adopta un recurso muy plausible que esclarece todavía más los orígenes y derivaciones de esta música. De entrada, y después de una introducción instrumental de los vientos, expone el relato histórico en forma de romance a cargo del conjunto vocal y de los diálogos confiados a solistas. La narración, contenida en dieciséis estrofas, finaliza con una coda instrumental. Inmediatamente se interpretan las tres estrofas que forman el himno actual. Todo el relato ostenta la grandiosidad, esplendor y pompa propia del himno, mantenido por la sustentación de los instrumentos y de la persistente percusión.

ANTONI SÀBAT, 1991.

IMAGE

Astrée "Naïve" «Musica Iberica» ES 9937


IMAGE

Alia Vox AVSA 9881 (SACD-H)


sonusantiqva.org

The Web SonusAntiqva
inicio home