Amors mercé
/ Menestrils de Ontinyent
Trobadors i “Trouvères”
menestrils.es
Alberri ALS-10.124-CD
1995
[53:53]
1. Amors, mercé no sia [2:39] anònima
2. Au renouvel du tens que la florete [2:50] anònima
3. Ce fu en mai [3:46]
MONIOT d'ARRÀS
4. Un sirventesc novel vuelh comensar [3:19]
PEIRE CARDENAL
5. Tant m'abelis [2:47]
BERENGUER de PALOU
6. Kalenda maya [1:58]
RAIMBAUT de VAQUEIRAS
7. Reis glorios [4:12]
GUIRAUT de BORNELH
8. Chevauchoie lez un bruel [1:56] anònima
9. Cuvelier, j'aim mieus ke moi [4:20]
GAMART de VILERS i JEHAN le CUVELIER
10. A penas sai don m'apreing [2:17]
RAIMON de MIRAVAL
11. Ja nus hons pris ne dira sa raison [2:56]
RICARD Cor de Lleó
12. De la iensor [3:12]
BERENGUER de PALOU
13. Je Chavauchoie l'autrier [1:15]
MONIOT de PARIS
14. S'anc vos ame [2:06] anònima
15. Can vei la lauzeta mover [3:01]
BERNAT de VENTADORN
16. Se j'ai du monde la flor [2:44] anònima
17. Atressi cum la candela [1:38]
PEIRE RAIMON de TOLOZA
18. Quant voi la flor nouvele [4:51] anònima
Menestrils d'Ontinyent
Francesc Tortosa
COMPONENTS:
Cecília Blanquer — veu, trompeta marina
Rosa Campos — viola
Ramon Cucart — percussió
Conxa Ferrandis — veu i flautes
Salvador Mora — tarotes, flautes, sac de gemecs i cromorne
Rafael Penadés — veu, saltiri i llaüt
Josep Vicent Sanchis — flautes i cromorne
Mª Sol Segrelles — percussió
Yolanda Torró — percussió
Francesc Tortosa — viola de roda, mandola i tarota
COL·LABORADORS:
Joan Jesús Barberà — percussió
Manel Salido — veu
Direcció: Francesc Tortosa
Assessorament artístic i tècnic: Juan Tomàs Silvestre Tabasco
Tècnic de so: Javier lbáñez
Gravat en Estudios Alameda
Depòsit Legal: V-1348-1995
Editat per: Alberri Soart
Disseny: Francesc Biosca
Traducció i adaptació de poesies: Emili Casanova i Josep Sanchis
Foto: Francesc Alberca
Fotocomposició i Fotomecànica: Crea 2 Estudios
Joan Jesús Barberà
Mª Sol Segrelles
Manel Salido
Ramon Cucart
Salvador Mora
Yolanda Torró
Francesc Tortosa
Conxa Ferrandis
Josep Vicent Sanchis
Rosa Campos
Cecília Blanquer
Rafael Penadés
“No podràs trobar ninguna cosa bona o roïn,
que no es conserve per sempre en memòria de la gent,
si un trobador l'ha posat en vers”
(Ramón Vidal de Besalú)
MÚSICA I POESIA TROBADORESCA. TROBADORS I “TROUVÈRES”
A la darreria del segle XI apareix a les regions del sud de les
Gàl·lies, Lleguadoc i Provença, un moviment
poètico-musical producte d'una societat feudal amb un benestar
social i econòmic que li permet gaudir de les arts liberals.
Literàriament, aquest moviment es coneix amb el nom de
“lírica trobadoresca”.
Amb els trobadors comença realment la història
documentada de la música profana; fins al començament de
la cançó trobadoresca al segle XII gairebé no hi
havia distinció entre la música religiosa i la profana,
no es podia establir una frontera clara entre una i l'altra. La poesia
trobadoresca no va ser concebuda per a ser llegida sinó per a
ser escoltada, per això, les poesies trobadoresques eren un tot
indestriable de les melodies que les acompanyaven. El trobador componia
la lletra i la música de les diverses peces que després
havien de ser divulgades mitjançant el cant pels joglars.
La poesia trobadoresca es caracteritza perquè és escrita
en llengua vulgar i entesa per tothom, és lírica i
és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat
d'aquests tres factors la diferencien de la producció dels
anteriors poetes cultes en llengua llatina, de l'èpica (els
textos més antics de la qual es remunten al segle anterior), i
de la lírica popular d'autor anònim.
Els primers poemes que coneixem són obra de Guillem IX, comte de
Poitiers i duc d'Aquitània (1071- 1126), que posseïa
dominis més extensos que el rei de França. Tota la
tradició atribueix a aquest autor l'inici d'aquests cants en
llengua vulgar —diferent del llatí—, per això
és considerat el primer trobador.
La poesia dels trobadors occitans va entrar molt prompte a Catalunya.
Aquesta poesia culta, que celebrava a la dona i a l'amor, es va
difondre i renovar durant els segles XII i XIII des de la
Provença no només a Catalunya, sinó també a
Castella, Portugal, Anglaterra, Nord d'Itàlia i Sicília,
influïnt també en els “minnesänger” alemanys, i
arribant més tardanament (segona meitat del segle XIII), fins i
tot als regnes de Mallorca i de València.
Els vincles històrics que, sobretot des d'Alfons I de Catalunya
i II d'Aragó, unien Catalunya amb el país d'Oc,
facilitaren aquesta difusió de la poesia provençal. Des
de 1112, data en la qual Ramon Berenguer III es casà amb Na
Dolça, l'hereua de Provença, fins a 1258 en què
Jaume I, amb el tractat de Corbeil, renuncia als seus drets sobre les
terres occitanes en benefici del rei de França, els comptes de
Barcelona havien exercit un domini feudal sobre la Gàl·lia del
sud. En virtut d'aquest senyoriu, aquells països sotmesos a la
influència política catalana, eren de vegades anomenats
catalans.
No només raons de proximitat geogràfica i derivades dels
vincles polítics, sinó també el fet de la
fraternitat lingüística, convertiren les terres catalanes
en camp natural d'expansió de la lírica trobadoresca, on
va arrelar de manera especial.
Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut
que escrigueren en una llengua romànica no llatina ho feren en
provençal, és a dir, en una llengua que no era per a ells
la materna. El provençal, llengua romànica germana del
català, era la llengua dels trobadors.
Tècnicament, s'anomenen trobadors als poetes d'Occitània
(al sud de les Gàl·lies) que entre els anys 1059 i 1200,
escrigueren cançons en idioma provençal (llengua d'Oc o
occità), poesies destinades per a ser cantades. Pel contrari,
s'anomenen “trouvères” als poetes del nord de França que
entre 1145 i 1300 escrigueren cançons en idioma francés
(llengua d'Oïl) i igualment les cantaren (oc i oïl són
les partícules afirmatives en aquestes dues llengües).
Trobadors i “trouvères” pertanyen a un àmbit cultural
molt semblant, però els trobadors són més antics i
el seu treball pràcticament desapareix a les darreries del segle
XIII, després de la guerra amb els francesos. Els
“trouvères” van continuar, desenvoluparen les formes i
enllaçaren amb la cançó polifònica del
segle XIV.
El nombre de trobadors que van escriure en provençal és
d'uns 350, dels quals queden unes 2.542 composicions poètiques
(197 de les quals són d'autor català) i només 264
melodies manuscrites. Aquestes composicions són transmeses per
cançoners, copiats principalment als segles XIII i XIV, la
immensa majoria per mans italianes, i en menor proporció per
mans llenguadocianes i catalanes. Existeixen gairebé un centenar
de cançoners, però els que conserven la notació
musical són poc nombrosos. Quatre són el principals
cançoners musicals que conserven melodies de trobadors: el
manuscrit G de la Biblioteca Nacional de Milà i els manuscrits
R,W i X de la Biblioteca Nacional de París.
Pel que fa als “trouvères”, es conserven més de 4.000
melodies. El nombre de cançoners musicals és també
més elevat, uns quinze en total, tretze dels quals estàn
avui en la Biblioteca Nacional de París.
Les melodies són escrites sobre pautes musicals de 3 a 8
línies, si bé predominen les de 5, i les claus
utilitzades són les de Fa i Do. Són melodies modals,
sovint inspirades en la música gregoriana. El problema
més greu per a transcriure aquestes melodies en notació
moderna és l'aspecte rítmic, ja que no apareix cap
referència pel que fa al compàs.
La música trobadoresca, de tipus monòdic, era creada pels
mateixos trobadors per acompanyar llurs poesies. De vegades, eren
aquests músics-poetes els qui cantaven, però sovint eren
acompanyats per instrumentistes, joglars amb viola, llaüt, arpa,
etc..., quan no s'acompanyaven ells mateixos. Els instrumentistes feien
preludis, interludis i postludis. Amb el cant no tocaven acords,
sinó una espècie d'heterofonia: tocaven la mateixa
melodia amb variants i ornamentacions.
El trobador, només pel fet de ser-ho reunia certs mèrits
literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia
ocupar un lloc a les corts, aconsellar els senyors, portar a terme
ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d'Orient.
Però aquesta “conquesta social” sofrí un greu col·lapse
en la segona meitat del segle XIII, quan hom comença a confondre
els trobadors amb el joglars. El joglar és pròpiament
l'encarregat de la transmissió al públic de les poesies
escrites pel trobador mitjançant el cant acompanyat d'un
instrument musical.
En aquell temps els joglars cantors eren anomenats “ministrers de
boca”, i els qui tocaven algún instrument “ministrers d'arpa”,
“ministrers de xaramiya”, etc... però alguns segles
després, es va donar el nom de joglars únicament als
cantors i dançaires, i el de ministrers, ministrils o
menestrils als instrumentistes. De tots els instruments musicals
utilitzats, aquell que més sovint apareix a les pintures i
escultures medievals és la viola (vegeu sota),
instrument de corda que es tocava amb un arc, però que
també es podia puntejar. La viola era l'instrument adequat per a
la música dels trobadors i per a tots els cants cortesans dels
segles XII-XIII.
La música en aquests segles no era exclusiva només dels
reis i de la noblesa, també el poble senzill es delectava amb
les melodies dels cants trobadorescs i dels seus instruments. La
música intervenia als casaments reials, als carrers, a les
esglésies, a les festes i als convits de boda de la gent del
poble.
LA “CANÇÓ” AMOROSA I ALTRES GÈNERES
La poesia dels trobadors és fonamentalment una lírica
feudal, feta i pensada per agradar un públic
d'aristòcrates bel·licosos i refinats alhora. Els dos grans
temes de la poesia trobadoresca —la guerra i l'amor—se'ns
ofereixen sempre des de la perspectiva de la societat feudal: trobarem
en els textos occitans antics reflexos dels conflictes bèl·lics
que interessaven a la noblesa i hi trobarem també l'amor sota la
imatge perenne de la metàfora feudal (l'enamorada com si fos una
senyora, poderosa i casada, i l'enamorat com si fos el més humil
dels seus esclaus, devot fins a la mort i en tot sotmés a ella).
El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó
dels trobadors rep el nom d'“amor cortés”. Però si gran
part d'aquesta poesia trobadoresca és de caràcter
amorós, representada pel gènere anomenat
“cançó” (el gènere més característic
i freqüent en la poesia dels trobadors) en què es lloa i
idealitza la dama dintre dels cànons de l'amor cortés,
existeixen també molts altres gèneres:
El “sirventès” era una cançó de caràcter
polític, moral o satíric que servia per expressar la ira,
l'atac personal, per a difondre estats d'opinió o com a vehicle
de propaganda d'idees que avui en diríem polítiques. No
és rar el cas d'un sirventès adreçat contra
determinada persona que troba resposta, escrita per un altre trobador,
que ix en defensa de la persona blasfemada, però sempre
mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia que la
poesia inicial.
El “plany” és el lament fúnebre fet per la mort d'una
persona estimada, generalment un gran senyor que protegia el trobador.
L'“alba”, que pertany al món líric de la
cançó, descriu l'enuig dels enamorats que, després
d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'exida del sol; de
vegades la peça és posada en boca del gaita, guaita o
sentinella, que ha estat vetlant tota la nit per tal que la parella no
fos sorpresa.
La “pastorel·la”, que pertany també a l'àmbit de la
poesia amorosa, representa el diàleg amorós entre una
pastora i un cavaller que intenta seduir-la. La tradició
occitana, contràriament a la francesa, sol ser molt
respectuosa amb aquestes noies humils, capaces de donar
autèntiques lliçons d'ética amatòria als
cavallers.
La “dansa” i la “balada” són temàticament cançons
per a cor i solista, aptes per a ser ballades, amb una
organització mètrica particular; es tracta de peces amb
refrany, o grup reduït de versos, que es repeteix en diferents
moments de la composició, en la “balada” la repetició del
refrany es produeix trencant l'estrofa després de cada vers, i
en la “dansa” això només passa al final de l'estrofa. El
refrany és cantat pel cor.
Altres gèneres concerneixen al debat o diàleg entre els
trobadors, com la “tençó” i el “partiment” o “joc
partit”. En la “tençó” els trobadors defensen opinions
contràries segons les seues íntimes conviccions; es poden
discutir problemes de la casuística amorosa, de literatura, de
moral, de política... En el “joc partit”, en canvi, els
trobadors defensen posicions alternatives amb un esperit merament
lúdic i com a exercici de lluïment personal.
JAUME I “EL CONQUERIDOR” I ELS TROBADORS DEL SEGLE XIII
L'antic regne de Aragó va tindre en el rei
Jaume I un dels seus monarques més importants. Nascut en febrer
de 1209, va regnar durant els anys 1213-1276; quan tenia sis anys
d'edat va heretar les possessions dels seus pares, Pere el
Catòlic i Maria de Montpeller.
Com que va tindre una vida atzarosa envoltada sempre d'insurreccions i
campanyes militars, com que va ser sobretot un guerrer de singular
perspicàcia i un polític que va dur els seus regnes a una
de les etapes més pròsperes, se'l coneix amb el sobrenom
d'“El Conqueridor”. Jaume I, amb la conquesta de Mallorca i
València, crea un dels estats més potents de la
Mediterrània.
L'expansió que Jaume realitzà cap al sud, a costa de
l'Islam, suposà el progressiu abandó del somni, que
havien mantingut els predecessors del Conqueridor, d'una
macropolítica a Occitània. Aquesta opció de Jaume
I no agradà certament a l'opinió occitana, i va obtindre
un ressó molt crític als poemes d'alguns trobadors de
més enllà dels Pirineus, els quals la consideraven una
traïció a la política paterna. El rei Jaume I,
més interessat en ampliar els seus regnes peninsulars que en
conservar un hipotètic domini a l'altre costat del Pirineu, va
cedir tots els seus drets sobre Occitània a Lluís IX de
França, excepte el senyoriu de Montpeller, mentre que aquest
darrer renuncià als seus sobre el comtat català, com a
successor que era de Carlemany.
Jaume I sense prendre una part activa —com altres monarques del
seu temps— va estar relacionat amb les dues manifestacions
musicals més importants de la seua època, la
música trobadoresca i la polifonia vocal religiosa. Jaume I era
generós amb els trobadors i sentia profundament la
música. Els músics de la seua època aprengueren i
arreplegaren molt més repertori de França que no de
Castella fins al segle XV, atés que les terres del sud de
França havien estat fins a 1258 sota la influència de la
Corona d'ó. És per això que, quan
els nobles provençals s'empobreixen com a
conseqüència de les guerres, els trobadors van haver d'
emigrar, una part d'ells a Itàlia, una altra a Castella i la
majoria d'ells al regne de Aragó, lloc idoni on
refugiar-se, no sols per ser un dels regnes més rics en aquell
temps, sinó també per la semblança de l'idioma a Catalunya.
És per aquesta raó que en la Cort de Jaume I s'escoltaria
fonamentalment tant la música dels trobadors catalans com la
dels trobadors provençals que vingueren a emparar-se a la seua
Cort.
1) AMORS, MERCÉ NO SIA —
Anònima (segle XIII) — Cançó
A l'Arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses es conserven dos
fulls solts del segle XIII amb les úniques melodies de
caràcter trobadoresc aparegudes fins ara a terres catalanes.
Segons sembla, no formaven part de cap cançoner, sinó que
simplement algú les havia anotades en els espais en blanc d'un
llibre notarial; ambdós fulls s'han extraviat, però
encara es pot llegir llur contingut gràcies a una antiga
reproducció fotogràfica que guarda la Biblioteca de
Catalunya. Es tracta de cançons amoroses escrites
excepcionalment en llengua catalana, una de les quals, “Amors,
mercé no sia”, conté girs italians. El manuscrit
conté altres tres melodies.
2) AU RENOUVEL DU TENS QUE LA FLORETE —
Anònima (segle XIII) — Débat (versió instrumental)
És sabut fins a quin punt als trobadors els agradava evocar la
natura i la primavera al començament de les seues composicions.
El trobador anònim que en el segle XIII va compondre aquesta
cançó, comença com cal, situant la història
que ens conta en la bella estació i utilitzant una melodia a la
manera de les dances lleugeres, dues dames debaten aquest greu
problema: si s'ha de preferir un amant jove, bell i valent -però
pobre-, o un amant menys jove -però ric-.
3) CE FU EN MAI —
Moniot d'Arràs (...1213-1239) —
Cançó de trobament
Moniot d'Arràs va ser un dels poetes-músics més
prolífics del seu temps. Se li coneixen unes 16 cançons.
Va crear les seues obres des de 1213 fins a 1239, data en què va
morir. Era un senzill monjo d'origen burgés qui està
considerat com un dels més destacats “trouvères”.
“Ce fut en mai”, el seu cant a la primavera d'aire popular, és
una de les cançons més cèlebres del seu
gènere. Aquesta cançó de trobament de Moniot
d'Arràs, es tan deliciosa i delicada tant per la seua lletra com
per la seua música.
4) UN SIRVENTESC NOVEL VUELH COMENSAR —
Peire Cardenal (...1205-1272..) —
Sirventès (versió instrumental)
Peire Cardenal va nàixer en una família noble del Puig de
Nostra Dama i va rebutjar una vida d'honors clericals per fer-se poeta.
Es va dedicar sobretot als sirventesos morals i va ser molt apreciat a
les corts del comte de Tolosa i de Jaume I “El Conqueridor”. Va morir
gairebé centenari, tal vegada a Montpeller.
Quasi un centenar de poesies constitueixen el cançoner conservat
de Peire Cardenal, encara que només ens han arribat tres tonades.
Aquesta cançó és un singular sirventès on
el trobador explica les censures i recriminacions que farà
objecte a Déu en el dia del Judici, en un acusat to desenfadat i
franc que amaga greus problemes de consciència. Peire Cardenal
mostra així la seua desesperació front als designis de la
Providència que considera injusta amb una irrespetuositat que no
arriba a la blasfèmia, interpel-la Déu i li exigeix
comptes per la seua manera de tractar els homes.
5) TANT M'ABELIS —
Berenguer de Palou (1150-1185) —
Cançó
Berenguer de Palou fou un dels primers trobadors catalans, nascut a
Palol, en el Roselló, i relacionat amb la petita noblesa de
l'Empordà i del Roselló. Sembla que va ser un gran
músic. La seua poesia dolça i fàcil, en canvi,
pertany a una molt acceptable segona fila.
Berenguer de Palou cantava per a Arnau d'Avinyó, potser el
senyor del castell d'Avinyó, en el territori del comtat de
Besalú.
6) KALENDA MAYA —
Raimbaut de Vaqueiras (...1180-1205...) —
Estampida (versió instrumental)
Raimbaut de Vaqueiras era fill d'un cavaller arruïnat del castell
de Vaqueiras a Provença, que es deia Peiror i era tingut per
boig. Va començar la seua carrera fent de joglar a la cort del
príncep d'Aurenga, Guilhem dels Baus, on es va iniciar
també com a trobador. Sabia cantar bé i fer coples i
sirventesos. Va participar en múltiples accions militars com a
combatent, la més coneguda de les quals és la quarta
croada (1201-1204). El marqués Bonifaci de Monferrat se
l'endugué amb ell a Romània i el va fer cavaller,
donant-li gran terra i gran renda en el regne de Salònica, on va
morir.
Kalenda Maya és una tonada provinent del nord de França a
la qual Vaqueiras li va aplicar el text que avui trobem. La va escriure
probablement entre 1180 i 1207 seguint les notes de la melodia que
executaven amb la viola els joglars francesos.
És la més famosa de les “estampies” provençals i
una de les poesies trobadoresques més conegudes, tal vegada per
la tant encertada melodia.
7) REIS GLORIOS —
Giraut de Bornelh (...1162-1199...) —
Cançó d'Alba
Giraut de Bornelh era llemosí, de la comarca d'Essidolh, d'un
ric castell del vescomte de Llemotges. Era un home de baixa
condició social, però savi home de lletres i segons
diuen, el millor trobador de tots els que hi va haver abans i
després d'ell; per això va ser anomenat “Mestre dels
trobadors”, és a dir, professor de retòrica i
composició literària. Va ser a Castella i Aragó
(sempre molt ben acollit) i va participar a les croades amb Ricard Cor
de Lleó.
Se'ns conta que va ser sempre solter i que donava els guanys de la seua
professió als seus pares i als pobres del seu poble.
Giraut de Bornelh va gaudir d'un prestigi enorme entre els seus
contemporanis; representava el grau màxim de perfecció de
l'art trobadoresc.
Reis Gloriós és la més coneguda de les albes
occitanes antigues. L'alba descriu l'enuig dels enamorats que,
després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a
l'eixida del sol; la peça és ficada en boca del “gaita”,
guaita o sentinella, que ha estat vetlant per tal que la parella no fos
sorpresa i els avisa del naixement del dia.
La cançó d'alba fou intensament popular, ja que la seua
funció com a avís als enamorats la convertia en
música utilitària per excel·lència.
8) CHEVAUCHOIE LEZ UN BRUEL —
Anònima (segle XIII) — Pastorel·la (versió instrumental)
En aquesta pastorel·la es fica en escena un cavaller i una pastora que
es fa pregar d'amor. El diàleg, viu i picant com en el teatre, i
els refranys, marcats per sons onomatopeics, són
característics del registre folklòric.
9) CUVELIER, J'AIM MIEUS KE MOI —
Gamart de Vilers i
Jehan le Cuvelier (segle XIII) — Joc partit
Gamart de Vilers ens és desconegut, però deuria haver
sigut un contemporani de Jehan le Cuvelier, ja que comparteix amb ell
aquest “jeu partí” (joc partit). Se li coneix només
aquesta cançó.
Jehan le Cuvelier d'Arràs va ser una figura de certa
importància entre els “trouvères” de l'època.
Poeta actiu en la tercera part del segle XIII. Se li coneixen 7
cançons i 9 jocs partits.
En aquesta cançó Gamart de Vilers pregunta a Jehan
Cuvelier si agafaria com a la seva senyora una dona que l'estima,
però que és la dona del seu amic. Cuvelier diu que
sí.
10) A PENAS SAI DON M'APREING —
Raimon de Miraval (...1191-1229...) —
Cançó (versió instrumental)
Raimon de Miraval va ser un pobre cavaller de Carcassés, que
només tenia la quarta part del castell de Miraval, i en aquell
castell no hi havia ni quaranta homes.
Pel seu bon “trobar” i pel seu bon dir, i perquè sabia
més d'amor, de galanteria, i de totes les dites agradables que
circulen entre enamorats i enamorades, va ser molt honrat i apreciat
pel comte Raimon VI de Tolosa.
La poesia de Raimon de Miraval destaca per la sàtira i la
ironia. El trobador pren una posició clara en contra de
l'hermetisme de la poesia a favor de la claredat.
Ja vell, va acabar els seus dies en un convent cistercenc de Lleida, en Santa Clara de les dames del Cister.
11) JA NUS HONS PRIS NE DIRA SA RAISON —
Ricard Cor de Lleó (1157-1199) —
Cançó històrica. Retronxa
Ricard I d'Anglaterra, anomenat Cor de Lleó, nascut a Oxford el
1157, va ser rei des del 1189 fins al 1199, data en què va
morir. La influència de la seua mare, Elionor
d'Aquitània, i les seues llargues estades en les seues
possessions del Migdia de les Gàl·lies, el vinculen a la poesia
trobadoresca.
Existeixen dues poesies atribuïdes a Ricard Cor de Lleó. La
més important és aquesta que va escriure estant pres a
Àustria (1192-1194) i que es conserva en versió francesa
i en versió provençal, com és lògic en un
rei que tenia vassalls de les dues llengües, i als qui en aquesta
ocasió es dirigia per a induir-los que reuniren el
quantiós rescat que el duc Leopold d'Àustria demanava per
la seua llibertat (150.000 marcs, 34.000 Kg. de plata).
Ricard va ser fet presoner a Àustria el 21 de desembre de 1192 i
alliberat el 2 de febrer de 1194. Es suposa que va escriure la poesia
durant la primavera o la tardor de 1193.
12) DE LA IENSOR —
Berenguer de Palou (1150-1185) —
Cançó
Berenguer de Palou és un dels més antics trobadors
catalans d'obra conservada; segons sembla ja escrivia cap a 1160.Era de
Catalunya, del comtat de Roselló. Va ser un pobre cavaller,
però hàbil, instruït i bo amb les armes. Creava
bones cançons i cantava sobre l'amor, dintre dels més
ortodoxos cànons trobadorescs. És un poeta amorós
d'expressió molt senzilla, amb notes de tristor i
enyorança. En huit de les seues dotze cançons, s'ha
conservat la notació musical (és l'unic trobador
català de qui queden melodies).
13) JE CHEVAUCHOIE L'AUTRIER —
Moniot de París —
Cançó de trobament (versió instrumental)
Moniot de París, va ser un monjo actiu com a poeta en el tercer
quart del segle XIII. Se li coneixen 9 cançons de dança,
incloent-hi pastorel·les, retronxes, etc...
14) S'ANC VOS AME — Anònima (segle XIII) —
Cançó
Cançó trobada entre uns documents notarials del segle
XIII en l'Arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses, junt a altres
tres melodies.
És molt possible que l'autor de les quatre melodies no siga el
mateix i es tracte, doncs, d'una minúscula antologia
poètico-musical recollida per l'anónim amanuense del
llibre notarial en què es trobaven incloses.
La notació, del tipus messinès, resulta francament rara
en aquestes obres escrites generalment en notació quadrada.
15) CAN VEI LA LAUZETA MOVER —
Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) —
Cançó (versió instrumental)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics,
el més valorat per la crítica moderna: la seua vena
poètica és d'un sentimentalisme apassionat.
Segons la tradició antiga Bernat de Ventadorn és fill
d'un servent i d'una fornera del castell de Ventadorn. Es forma
literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor,
poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador, i enamorat de
la mestressa del castell, va ser enviat a l'exili. L'acull Elionor
d'Aquitània, duquessa de Normandia, de qui es va enamorar i de
qui el separa el matrimoni d'aquesta amb el rei d'Anglaterra, Enric II
Plantagenet.
L'últim protector és un comte de Tolosa.
Bernat de Ventadorn acaba els seus dies al monestir de Dalon.
“Quan veig l'alosa aletejar” és, potser, la peça
més famosa i una de les joies de tota la lírica
trobadoresca. La seua melodia ha tingut també una llarga
història. La citen nombrosos autors provençals, es
conserven versions franceses antigues, es troba en vint-i-tres
manuscrits i modernament ha estat editada amb molta
freqüència. És un poema de desesperació o
mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama,
marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor.
16) SE J'AI DU MONDE LA FLOR —
Anònima (segle XIII) —
Cançó (versió instrumental)
La cançó és el gènere principal de la
lírica trobadoresca. Quant al text, “la cançó deu
parlar d'amor planzentment”; quant a la melodia, “e dona li so noveyl
co pus bell poras”. La cançó demana, doncs, un major
compromís artístic, més finor i sobretot
més esforç creatiu, perquè per a cada
cançó calen una lletra i una música totalment
noves.
17) ATRESSI CUM LA CANDELA —
Peire Raimon de Toloza (...1170-1221...) —
Cançó (versió instrumental)
Peire Raimon de Toloza era fill d'un burgués, es va fer joglar i
va estar adscrit a diverses corts. Se l'anomena Peire Raimon de Toloza
“El Vell”, el que fa suposar l'existència d'altre trobador del
mateix nom, més jove que ell.
Peire Raimon va estar en les corts del comte Raimon de Toloza i de
Guilhem VIII de Montpeller. Va visitar també la cort del rei
Alfons II d'Aragó. Es casà a Pamiers, on va morir.
Divuit poesies d'atribució segura constitueixen l'obra
conservada de Peire Raimon de Toloza, entre les que dominen les
cançons amoroses.
Com a record de la visita a la cort del rei Alfons d'Aragó, qui
el va acollir i honrar gentilment, va escriure la cançó
“Atressi cum la candela”, precisament l'única melodia salvada
d'aquest trobador.
18) QUANT VOI LA FLOR NOUVELE —
Anònima (segle XIII) —
Pastorel·la
La pastorel·la o pastoral és una tonada dramàtica, en la
qual un cavaller -el poeta- corteja una pastora de manera més o
menys discreta, fet del qual la virtut sovint, però no sempre,
ix triomfant.