Amors mercé  /  Menestrils de Ontinyent


Trobadors i “Trouvères”






menestrils.es
Alberri   ALS-10.124-CD
1995
[53:53]










1. Amors, mercé no sia   [2:39]   anònima

2. Au renouvel du tens que la florete   [2:50]   anònima

3. Ce fu en mai   [3:46]   MONIOT d'ARRÀS

4. Un sirventesc novel vuelh comensar   [3:19]   PEIRE CARDENAL

5. Tant m'abelis   [2:47]   BERENGUER de PALOU

6. Kalenda maya   [1:58]   RAIMBAUT de VAQUEIRAS

7. Reis glorios   [4:12]   GUIRAUT de BORNELH

8. Chevauchoie lez un bruel   [1:56]   anònima

9. Cuvelier, j'aim mieus ke moi   [4:20]   GAMART de VILERS  i  JEHAN le CUVELIER

10. A penas sai don m'apreing   [2:17]   RAIMON de MIRAVAL

11. Ja nus hons pris ne dira sa raison   [2:56]   RICARD Cor de Lleó

12. De la iensor   [3:12]   BERENGUER de PALOU

13. Je Chavauchoie l'autrier   [1:15]   MONIOT de PARIS

14. S'anc vos ame   [2:06]   anònima

15. Can vei la lauzeta mover   [3:01]   BERNAT de VENTADORN

16. Se j'ai du monde la flor   [2:44]   anònima

17. Atressi cum la candela   [1:38]   PEIRE RAIMON de TOLOZA

18. Quant voi la flor nouvele   [4:51]   anònima





Menestrils d'Ontinyent
Francesc Tortosa

COMPONENTS:
Cecília Blanquer — veu, trompeta marina
Rosa Campos — viola
Ramon Cucart — percussió
Conxa Ferrandis — veu i flautes
Salvador Mora — tarotes, flautes, sac de gemecs i cromorne
Rafael Penadés — veu, saltiri i llaüt
Josep Vicent Sanchis — flautes i cromorne
Mª Sol Segrelles — percussió
Yolanda Torró — percussió
Francesc Tortosa — viola de roda, mandola i tarota

COL·LABORADORS:
Joan Jesús Barberà — percussió
Manel Salido — veu


Direcció: Francesc Tortosa
Assessorament artístic i tècnic: Juan Tomàs Silvestre Tabasco
Tècnic de so: Javier lbáñez
Gravat en Estudios Alameda
Depòsit Legal: V-1348-1995
Editat per: Alberri Soart

Disseny: Francesc Biosca
Traducció i adaptació de poesies: Emili Casanova i Josep Sanchis
Foto: Francesc Alberca
Fotocomposició i Fotomecànica: Crea 2 Estudios






                    Joan Jesús Barberà                     Mª Sol Segrelles                     Manel Salido                     Ramon Cucart              
Salvador Mora                     Yolanda Torró                           Francesc Tortosa                     Conxa Ferrandis                                
                    Josep Vicent Sanchis               Rosa Campos                     Cecília Blanquer                     Rafael Penadés              








“No podràs trobar ninguna cosa bona o roïn,
que no es conserve per sempre en memòria de la gent,
si un trobador l'ha posat en vers”
                      (Ramón Vidal de Besalú)




MÚSICA I POESIA TROBADORESCA. TROBADORS I “TROUVÈRES”

A la darreria del segle XI apareix a les regions del sud de les Gàl·lies, Lleguadoc i Provença, un moviment poètico-musical producte d'una societat feudal amb un benestar social i econòmic que li permet gaudir de les arts liberals. Literàriament, aquest moviment es coneix amb el nom de “lírica trobadoresca”.

Amb els trobadors comença realment la història documentada de la música profana; fins al començament de la cançó trobadoresca al segle XII gairebé no hi havia distinció entre la música religiosa i la profana, no es podia establir una frontera clara entre una i l'altra. La poesia trobadoresca no va ser concebuda per a ser llegida sinó per a ser escoltada, per això, les poesies trobadoresques eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven. El trobador componia la lletra i la música de les diverses peces que després havien de ser divulgades mitjançant el cant pels joglars.

La poesia trobadoresca es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar i entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la diferencien de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina, de l'èpica (els textos més antics de la qual es remunten al segle anterior), i de la lírica popular d'autor anònim.

Els primers poemes que coneixem són obra de Guillem IX, comte de Poitiers i duc d'Aquitània (1071- 1126), que posseïa dominis més extensos que el rei de França. Tota la tradició atribueix a aquest autor l'inici d'aquests cants en llengua vulgar —diferent del llatí—, per això és considerat el primer trobador.

La poesia dels trobadors occitans va entrar molt prompte a Catalunya. Aquesta poesia culta, que celebrava a la dona i a l'amor, es va difondre i renovar durant els segles XII i XIII des de la Provença no només a Catalunya, sinó també a Castella, Portugal, Anglaterra, Nord d'Itàlia i Sicília, influïnt també en els “minnesänger” alemanys, i arribant més tardanament (segona meitat del segle XIII), fins i tot als regnes de Mallorca i de València.

Els vincles històrics que, sobretot des d'Alfons I de Catalunya i II d'Aragó, unien Catalunya amb el país d'Oc, facilitaren aquesta difusió de la poesia provençal. Des de 1112, data en la qual Ramon Berenguer III es casà amb Na Dolça, l'hereua de Provença, fins a 1258 en què Jaume I, amb el tractat de Corbeil, renuncia als seus drets sobre les terres occitanes en benefici del rei de França, els comptes de Barcelona havien exercit un domini feudal sobre la Gàl·lia del sud. En virtut d'aquest senyoriu, aquells països sotmesos a la influència política catalana, eren de vegades anomenats catalans.

No només raons de proximitat geogràfica i derivades dels vincles polítics, sinó també el fet de la fraternitat lingüística, convertiren les terres catalanes en camp natural d'expansió de la lírica trobadoresca, on va arrelar de manera especial.

Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escrigueren en una llengua romànica no llatina ho feren en provençal, és a dir, en una llengua que no era per a ells la materna. El provençal, llengua romànica germana del català, era la llengua dels trobadors.

Tècnicament, s'anomenen trobadors als poetes d'Occitània (al sud de les Gàl·lies) que entre els anys 1059 i 1200, escrigueren cançons en idioma provençal (llengua d'Oc o occità), poesies destinades per a ser cantades. Pel contrari, s'anomenen “trouvères” als poetes del nord de França que entre 1145 i 1300 escrigueren cançons en idioma francés (llengua d'Oïl) i igualment les cantaren (oc i oïl són les partícules afirmatives en aquestes dues llengües).

Trobadors i “trouvères” pertanyen a un àmbit cultural molt semblant, però els trobadors són més antics i el seu treball pràcticament desapareix a les darreries del segle XIII, després de la guerra amb els francesos. Els “trouvères” van continuar, desenvoluparen les formes i enllaçaren amb la cançó polifònica del segle XIV.

El nombre de trobadors que van escriure en provençal és d'uns 350, dels quals queden unes 2.542 composicions poètiques (197 de les quals són d'autor català) i només 264 melodies manuscrites. Aquestes composicions són transmeses per cançoners, copiats principalment als segles XIII i XIV, la immensa majoria per mans italianes, i en menor proporció per mans llenguadocianes i catalanes. Existeixen gairebé un centenar de cançoners, però els que conserven la notació musical són poc nombrosos. Quatre són el principals cançoners musicals que conserven melodies de trobadors: el manuscrit G de la Biblioteca Nacional de Milà i els manuscrits R,W i X de la Biblioteca Nacional de París.

Pel que fa als “trouvères”, es conserven més de 4.000 melodies. El nombre de cançoners musicals és també més elevat, uns quinze en total, tretze dels quals estàn avui en la Biblioteca Nacional de París.

Les melodies són escrites sobre pautes musicals de 3 a 8 línies, si bé predominen les de 5, i les claus utilitzades són les de Fa i Do. Són melodies modals, sovint inspirades en la música gregoriana. El problema més greu per a transcriure aquestes melodies en notació moderna és l'aspecte rítmic, ja que no apareix cap referència pel que fa al compàs.

La música trobadoresca, de tipus monòdic, era creada pels mateixos trobadors per acompanyar llurs poesies. De vegades, eren aquests músics-poetes els qui cantaven, però sovint eren acompanyats per instrumentistes, joglars amb viola, llaüt, arpa, etc..., quan no s'acompanyaven ells mateixos. Els instrumentistes feien preludis, interludis i postludis. Amb el cant no tocaven acords, sinó una espècie d'heterofonia: tocaven la mateixa melodia amb variants i ornamentacions.

El trobador, només pel fet de ser-ho reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia ocupar un lloc a les corts, aconsellar els senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d'Orient. Però aquesta “conquesta social” sofrí un greu col·lapse en la segona meitat del segle XIII, quan hom comença a confondre els trobadors amb el joglars. El joglar és pròpiament l'encarregat de la transmissió al públic de les poesies escrites pel trobador mitjançant el cant acompanyat d'un instrument musical.

En aquell temps els joglars cantors eren anomenats “ministrers de boca”, i els qui tocaven algún instrument “ministrers d'arpa”, “ministrers de xaramiya”, etc... però alguns segles després, es va donar el nom de joglars únicament als cantors i dançaires, i el de ministrers, ministrils o menestrils als instrumentistes. De tots els instruments musicals utilitzats, aquell que més sovint apareix a les pintures i escultures medievals és la viola (vegeu sota), instrument de corda que es tocava amb un arc, però que també es podia puntejar. La viola era l'instrument adequat per a la música dels trobadors i per a tots els cants cortesans dels segles XII-XIII.

La música en aquests segles no era exclusiva només dels reis i de la noblesa, també el poble senzill es delectava amb les melodies dels cants trobadorescs i dels seus instruments. La música intervenia als casaments reials, als carrers, a les esglésies, a les festes i als convits de boda de la gent del poble.



LA “CANÇÓ” AMOROSA I ALTRES GÈNERES

La poesia dels trobadors és fonamentalment una lírica feudal, feta i pensada per agradar un públic d'aristòcrates bel·licosos i refinats alhora. Els dos grans temes de la poesia trobadoresca —la guerra i l'amor—se'ns ofereixen sempre des de la perspectiva de la societat feudal: trobarem en els textos occitans antics reflexos dels conflictes bèl·lics que interessaven a la noblesa i hi trobarem també l'amor sota la imatge perenne de la metàfora feudal (l'enamorada com si fos una senyora, poderosa i casada, i l'enamorat com si fos el més humil dels seus esclaus, devot fins a la mort i en tot sotmés a ella).

El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó dels trobadors rep el nom d'“amor cortés”. Però si gran part d'aquesta poesia trobadoresca és de caràcter amorós, representada pel gènere anomenat “cançó” (el gènere més característic i freqüent en la poesia dels trobadors) en què es lloa i idealitza la dama dintre dels cànons de l'amor cortés, existeixen també molts altres gèneres:

El “sirventès” era una cançó de caràcter polític, moral o satíric que servia per expressar la ira, l'atac personal, per a difondre estats d'opinió o com a vehicle de propaganda d'idees que avui en diríem polítiques. No és rar el cas d'un sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta, escrita per un altre trobador, que ix en defensa de la persona blasfemada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia que la poesia inicial.

El “plany” és el lament fúnebre fet per la mort d'una persona estimada, generalment un gran senyor que protegia el trobador.

L'“alba”, que pertany al món líric de la cançó, descriu l'enuig dels enamorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'exida del sol; de vegades la peça és posada en boca del gaita, guaita o sentinella, que ha estat vetlant tota la nit per tal que la parella no fos sorpresa.

La “pastorel·la”, que pertany també a l'àmbit de la poesia amorosa, representa el diàleg amorós entre una pastora i un cavaller que intenta seduir-la. La tradició occitana, contràriament a la francesa, sol ser molt
respectuosa amb aquestes noies humils, capaces de donar autèntiques lliçons d'ética amatòria als cavallers.

La “dansa” i la “balada” són temàticament cançons per a cor i solista, aptes per a ser ballades, amb una organització mètrica particular; es tracta de peces amb refrany, o grup reduït de versos, que es repeteix en diferents moments de la composició, en la “balada” la repetició del refrany es produeix trencant l'estrofa després de cada vers, i en la “dansa” això només passa al final de l'estrofa. El refrany és cantat pel cor.

Altres gèneres concerneixen al debat o diàleg entre els trobadors, com la “tençó” i el “partiment” o “joc partit”. En la “tençó” els trobadors defensen opinions contràries segons les seues íntimes conviccions; es poden discutir problemes de la casuística amorosa, de literatura, de moral, de política... En el “joc partit”, en canvi, els trobadors defensen posicions alternatives amb un esperit merament lúdic i com a exercici de lluïment personal.



JAUME I “EL CONQUERIDOR” I ELS TROBADORS DEL SEGLE XIII

L'antic regne de Aragó va tindre en el rei Jaume I un dels seus monarques més importants. Nascut en febrer de 1209, va regnar durant els anys 1213-1276; quan tenia sis anys d'edat va heretar les possessions dels seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller.

Com que va tindre una vida atzarosa envoltada sempre d'insurreccions i campanyes militars, com que va ser sobretot un guerrer de singular perspicàcia i un polític que va dur els seus regnes a una de les etapes més pròsperes, se'l coneix amb el sobrenom d'“El Conqueridor”. Jaume I, amb la conquesta de Mallorca i València, crea un dels estats més potents de la Mediterrània.

L'expansió que Jaume realitzà cap al sud, a costa de l'Islam, suposà el progressiu abandó del somni, que havien mantingut els predecessors del Conqueridor, d'una macropolítica a Occitània. Aquesta opció de Jaume I no agradà certament a l'opinió occitana, i va obtindre un ressó molt crític als poemes d'alguns trobadors de més enllà dels Pirineus, els quals la consideraven una traïció a la política paterna. El rei Jaume I, més interessat en ampliar els seus regnes peninsulars que en conservar un hipotètic domini a l'altre costat del Pirineu, va cedir tots els seus drets sobre Occitània a Lluís IX de França, excepte el senyoriu de Montpeller, mentre que aquest darrer renuncià als seus sobre el comtat català, com a successor que era de Carlemany.

Jaume I sense prendre una part activa —com altres monarques del seu temps— va estar relacionat amb les dues manifestacions musicals més importants de la seua època, la música trobadoresca i la polifonia vocal religiosa. Jaume I era generós amb els trobadors i sentia profundament la música. Els músics de la seua època aprengueren i arreplegaren molt més repertori de França que no de Castella fins al segle XV, atés que les terres del sud de França havien estat fins a 1258 sota la influència de la Corona d'ó. És per això que, quan els nobles provençals s'empobreixen com a conseqüència de les guerres, els trobadors van haver d' emigrar, una part d'ells a Itàlia, una altra a Castella i la majoria d'ells al regne de Aragó, lloc idoni on refugiar-se, no sols per ser un dels regnes més rics en aquell temps, sinó també per la semblança de l'idioma a Catalunya. És per aquesta raó que en la Cort de Jaume I s'escoltaria fonamentalment tant la música dels trobadors catalans com la dels trobadors provençals que vingueren a emparar-se a la seua Cort.












1)  AMORS, MERCÉ NO SIA — Anònima (segle XIII)Cançó
A l'Arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses es conserven dos fulls solts del segle XIII amb les úniques melodies de caràcter trobadoresc aparegudes fins ara a terres catalanes. Segons sembla, no formaven part de cap cançoner, sinó que simplement algú les havia anotades en els espais en blanc d'un llibre notarial; ambdós fulls s'han extraviat, però encara es pot llegir llur contingut gràcies a una antiga reproducció fotogràfica que guarda la Biblioteca de Catalunya. Es tracta de cançons amoroses escrites excepcionalment en llengua catalana, una de les quals, “Amors, mercé no sia”, conté girs italians. El manuscrit conté altres tres melodies.


2)  AU RENOUVEL DU TENS QUE LA FLORETE — Anònima (segle XIII)Débat (versió instrumental)
És sabut fins a quin punt als trobadors els agradava evocar la natura i la primavera al començament de les seues composicions. El trobador anònim que en el segle XIII va compondre aquesta cançó, comença com cal, situant la història que ens conta en la bella estació i utilitzant una melodia a la manera de les dances lleugeres, dues dames debaten aquest greu problema: si s'ha de preferir un amant jove, bell i valent -però pobre-, o un amant menys jove -però ric-.


3)  CE FU EN MAIMoniot d'Arràs (...1213-1239)Cançó de trobament
Moniot d'Arràs va ser un dels poetes-músics més prolífics del seu temps. Se li coneixen unes 16 cançons.
Va crear les seues obres des de 1213 fins a 1239, data en què va morir. Era un senzill monjo d'origen burgés qui està considerat com un dels més destacats “trouvères”.
“Ce fut en mai”, el seu cant a la primavera d'aire popular, és una de les cançons més cèlebres del seu gènere. Aquesta cançó de trobament de Moniot d'Arràs, es tan deliciosa i delicada tant per la seua lletra com per la seua música.


4)  UN SIRVENTESC NOVEL VUELH COMENSARPeire Cardenal (...1205-1272..)Sirventès (versió instrumental)
Peire Cardenal va nàixer en una família noble del Puig de Nostra Dama i va rebutjar una vida d'honors clericals per fer-se poeta. Es va dedicar sobretot als sirventesos morals i va ser molt apreciat a les corts del comte de Tolosa i de Jaume I “El Conqueridor”. Va morir gairebé centenari, tal vegada a Montpeller.
Quasi un centenar de poesies constitueixen el cançoner conservat de Peire Cardenal, encara que només ens han arribat tres tonades.
Aquesta cançó és un singular sirventès on el trobador explica les censures i recriminacions que farà objecte a Déu en el dia del Judici, en un acusat to desenfadat i franc que amaga greus problemes de consciència. Peire Cardenal mostra així la seua desesperació front als designis de la Providència que considera injusta amb una irrespetuositat que no arriba a la blasfèmia, interpel-la Déu i li exigeix comptes per la seua manera de tractar els homes.


5)  TANT M'ABELISBerenguer de Palou (1150-1185)Cançó
Berenguer de Palou fou un dels primers trobadors catalans, nascut a Palol, en el Roselló, i relacionat amb la petita noblesa de l'Empordà i del Roselló. Sembla que va ser un gran músic. La seua poesia dolça i fàcil, en canvi, pertany a una molt acceptable segona fila.
Berenguer de Palou cantava per a Arnau d'Avinyó, potser el senyor del castell d'Avinyó, en el territori del comtat de Besalú.


6)  KALENDA MAYARaimbaut de Vaqueiras (...1180-1205...)Estampida (versió instrumental)
Raimbaut de Vaqueiras era fill d'un cavaller arruïnat del castell de Vaqueiras a Provença, que es deia Peiror i era tingut per boig. Va començar la seua carrera fent de joglar a la cort del príncep d'Aurenga, Guilhem dels Baus, on es va iniciar també com a trobador. Sabia cantar bé i fer coples i sirventesos. Va participar en múltiples accions militars com a combatent, la més coneguda de les quals és la quarta croada (1201-1204). El marqués Bonifaci de Monferrat se l'endugué amb ell a Romània i el va fer cavaller, donant-li gran terra i gran renda en el regne de Salònica, on va morir.
Kalenda Maya és una tonada provinent del nord de França a la qual Vaqueiras li va aplicar el text que avui trobem. La va escriure probablement entre 1180 i 1207 seguint les notes de la melodia que executaven amb la viola els joglars francesos.
És la més famosa de les “estampies” provençals i una de les poesies trobadoresques més conegudes, tal vegada per la tant encertada melodia.


7)  REIS GLORIOSGiraut de Bornelh (...1162-1199...)Cançó d'Alba
Giraut de Bornelh era llemosí, de la comarca d'Essidolh, d'un ric castell del vescomte de Llemotges. Era un home de baixa condició social, però savi home de lletres i segons diuen, el millor trobador de tots els que hi va haver abans i després d'ell; per això va ser anomenat “Mestre dels trobadors”, és a dir, professor de retòrica i composició literària. Va ser a Castella i Aragó (sempre molt ben acollit) i va participar a les croades amb Ricard Cor de Lleó.
Se'ns conta que va ser sempre solter i que donava els guanys de la seua professió als seus pares i als pobres del seu poble.
Giraut de Bornelh va gaudir d'un prestigi enorme entre els seus contemporanis; representava el grau màxim de perfecció de l'art trobadoresc.
Reis Gloriós és la més coneguda de les albes occitanes antigues. L'alba descriu l'enuig dels enamorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'eixida del sol; la peça és ficada en boca del “gaita”, guaita o sentinella, que ha estat vetlant per tal que la parella no fos sorpresa i els avisa del naixement del dia.
La cançó d'alba fou intensament popular, ja que la seua funció com a avís als enamorats la convertia en música utilitària per excel·lència.


8)  CHEVAUCHOIE LEZ UN BRUEL — Anònima (segle XIII)Pastorel·la (versió instrumental)
En aquesta pastorel·la es fica en escena un cavaller i una pastora que es fa pregar d'amor. El diàleg, viu i picant com en el teatre, i els refranys, marcats per sons onomatopeics, són característics del registre folklòric.


9)  CUVELIER, J'AIM MIEUS KE MOIGamart de Vilers i Jehan le Cuvelier (segle XIII)Joc partit
Gamart de Vilers ens és desconegut, però deuria haver sigut un contemporani de Jehan le Cuvelier, ja que comparteix amb ell aquest “jeu partí” (joc partit). Se li coneix només aquesta cançó.
Jehan le Cuvelier d'Arràs va ser una figura de certa importància entre els “trouvères” de l'època. Poeta actiu en la tercera part del segle XIII. Se li coneixen 7 cançons i 9 jocs partits.
En aquesta cançó Gamart de Vilers pregunta a Jehan Cuvelier si agafaria com a la seva senyora una dona que l'estima, però que és la dona del seu amic. Cuvelier diu que sí.


10)  A PENAS SAI DON M'APREINGRaimon de Miraval (...1191-1229...)Cançó (versió instrumental)
Raimon de Miraval va ser un pobre cavaller de Carcassés, que només tenia la quarta part del castell de Miraval, i en aquell castell no hi havia ni quaranta homes.
Pel seu bon “trobar” i pel seu bon dir, i perquè sabia més d'amor, de galanteria, i de totes les dites agradables que circulen entre enamorats i enamorades, va ser molt honrat i apreciat pel comte Raimon VI de Tolosa.
La poesia de Raimon de Miraval destaca per la sàtira i la ironia. El trobador pren una posició clara en contra de l'hermetisme de la poesia a favor de la claredat.
Ja vell, va acabar els seus dies en un convent cistercenc de Lleida, en Santa Clara de les dames del Cister.


11)  JA NUS HONS PRIS NE DIRA SA RAISONRicard Cor de Lleó (1157-1199)Cançó històrica. Retronxa
Ricard I d'Anglaterra, anomenat Cor de Lleó, nascut a Oxford el 1157, va ser rei des del 1189 fins al 1199, data en què va morir. La influència de la seua mare, Elionor d'Aquitània, i les seues llargues estades en les seues possessions del Migdia de les Gàl·lies, el vinculen a la poesia trobadoresca.
Existeixen dues poesies atribuïdes a Ricard Cor de Lleó. La més important és aquesta que va escriure estant pres a Àustria (1192-1194) i que es conserva en versió francesa i en versió provençal, com és lògic en un rei que tenia vassalls de les dues llengües, i als qui en aquesta ocasió es dirigia per a induir-los que reuniren el quantiós rescat que el duc Leopold d'Àustria demanava per la seua llibertat (150.000 marcs, 34.000 Kg. de plata).
Ricard va ser fet presoner a Àustria el 21 de desembre de 1192 i alliberat el 2 de febrer de 1194. Es suposa que va escriure la poesia durant la primavera o la tardor de 1193.


12)  DE LA IENSORBerenguer de Palou (1150-1185)Cançó
Berenguer de Palou és un dels més antics trobadors catalans d'obra conservada; segons sembla ja escrivia cap a 1160.Era de Catalunya, del comtat de Roselló. Va ser un pobre cavaller, però hàbil, instruït i bo amb les armes. Creava bones cançons i cantava sobre l'amor, dintre dels més ortodoxos cànons trobadorescs. És un poeta amorós d'expressió molt senzilla, amb notes de tristor i enyorança. En huit de les seues dotze cançons, s'ha conservat la notació musical (és l'unic trobador català de qui queden melodies).


13)  JE CHEVAUCHOIE L'AUTRIERMoniot de ParísCançó de trobament (versió instrumental)
Moniot de París, va ser un monjo actiu com a poeta en el tercer quart del segle XIII. Se li coneixen 9 cançons de dança, incloent-hi pastorel·les, retronxes, etc...


14)  S'ANC VOS AME — Anònima (segle XIII)Cançó
Cançó trobada entre uns documents notarials del segle XIII en l'Arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses, junt a altres tres melodies.
És molt possible que l'autor de les quatre melodies no siga el mateix i es tracte, doncs, d'una minúscula antologia poètico-musical recollida per l'anónim amanuense del llibre notarial en què es trobaven incloses.
La notació, del tipus messinès, resulta francament rara en aquestes obres escrites generalment en notació quadrada.


15)  CAN VEI LA LAUZETA MOVERBernat de Ventadorn (...1147-1170...)Cançó (versió instrumental)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics, el més valorat per la crítica moderna: la seua vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat.
Segons la tradició antiga Bernat de Ventadorn és fill d'un servent i d'una fornera del castell de Ventadorn. Es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador, i enamorat de la mestressa del castell, va ser enviat a l'exili. L'acull Elionor d'Aquitània, duquessa de Normandia, de qui es va enamorar i de qui el separa el matrimoni d'aquesta amb el rei d'Anglaterra, Enric II Plantagenet.
L'últim protector és un comte de Tolosa. Bernat de Ventadorn acaba els seus dies al monestir de Dalon.
“Quan veig l'alosa aletejar” és, potser, la peça més famosa i una de les joies de tota la lírica trobadoresca. La seua melodia ha tingut també una llarga història. La citen nombrosos autors provençals, es conserven versions franceses antigues, es troba en vint-i-tres manuscrits i modernament ha estat editada amb molta freqüència. És un poema de desesperació o mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor.


16)  SE J'AI DU MONDE LA FLOR — Anònima (segle XIII)Cançó (versió instrumental)
La cançó és el gènere principal de la lírica trobadoresca. Quant al text, “la cançó deu parlar d'amor planzentment”; quant a la melodia, “e dona li so noveyl co pus bell poras”. La cançó demana, doncs, un major compromís artístic, més finor i sobretot més esforç creatiu, perquè per a cada cançó calen una lletra i una música totalment noves.


17)  ATRESSI CUM LA CANDELAPeire Raimon de Toloza (...1170-1221...)Cançó (versió instrumental)
Peire Raimon de Toloza era fill d'un burgués, es va fer joglar i va estar adscrit a diverses corts. Se l'anomena Peire Raimon de Toloza “El Vell”, el que fa suposar l'existència d'altre trobador del mateix nom, més jove que ell.
Peire Raimon va estar en les corts del comte Raimon de Toloza i de Guilhem VIII de Montpeller. Va visitar també la cort del rei Alfons II d'Aragó. Es casà a Pamiers, on va morir.
Divuit poesies d'atribució segura constitueixen l'obra conservada de Peire Raimon de Toloza, entre les que dominen les cançons amoroses.
Com a record de la visita a la cort del rei Alfons d'Aragó, qui el va acollir i honrar gentilment, va escriure la cançó “Atressi cum la candela”, precisament l'única melodia salvada d'aquest trobador.


18)  QUANT VOI LA FLOR NOUVELE — Anònima (segle XIII)Pastorel·la
La pastorel·la o pastoral és una tonada dramàtica, en la qual un cavaller -el poeta- corteja una pastora de manera més o menys discreta, fet del qual la virtut sovint, però no sempre, ix triomfant.










sonusantiqva.org

The Web SonusAntiqva
inicio home